Fa trenta-set anys que votem

El 15 de juny del 77 acudírem per primera vegada a les urnes per elegir un parlament, almenys la gent que no havíem viscut anteriors etapes democràtiques, hi vàrem anar amb una gran dosi d'ingenuïtat i ens férem falses expectatives. Els resultats van evidenciar, entre altres coses, com la gent a l'hora de votar ho feia amb criteris prou diferents dels que existien en manifestar-se i lluitar contra la dictadura. Els dos beneficiaris dels vots van ser la Unió del Centre Democràtic, en la qual eren molts exfranquistes reconvertits a la democràcia, i el PSOE, partit inexistent durant la lluita contra la dictadura i que va emergir a darrera hora.

Fins i tot el comunistes van veure frustrades les seues expectatives, tot i havent estat els principals combatents per la democràcia. La gent es va anar acostumant a l'alta política, noves cares, sonarien nous noms: Albinyana, Attard, Jarabo Payà, Pilar Bravo, Sánchez Ayuso, Sotillos, Muñoz Peirats, entre d'altres.

El valencianisme polític i progressista va quedar fora del parlament, el PSPV es veure desbancat pel PSOE. Entràvem en una mena d'homologació amb les alternatives que funcionaven a Europa, d'una, banda, socialdemocràcia, i, de l'altra, una dreta democràtica, els extrems hi eren sobrers. Des d'aleshores, ha plogut prou, hem seguit votant i cada volta el sistema va tancant el cercle.

Òbviament, no renunciem als avanços notables i importants que tenim. Hi ha coses, però, que valoraríem com de relativa regressió, i , tanmateix, hi ha molts ideals, desitjos i insatisfaccions que podem fer des l'esquerra i el valencianisme polític.

Mirar arrere, fer memòria del 15 de juny del 77, tal com esta fent-se, des de les majories i la premsa, ens obliga alguns a fer una reflexió crítica i autocrítica. En aquests moments, estem encara sota els efectes del 25 de maig, solem insistir en les condicions externes, en els canvis de sensibilitats socials i ciutadanes, i ens oblidem de les errades comeses, possiblement no tan determinats com sembla, però, que, també, són causa del desengany i de la manca d'incentius envers la política.També cal dir que les responsabilitats no són iguals entre els agents de la política.

Així i tot, les aspiracions, i les propostes tenen divers nivell d'aplicació, tan erroni seria concloure que cal un gir cap al centre , a l'estil Giddens, com refermar-se en les veritats absolutes, i esperar èpoques millors.

Personalment sostinc que calen canvis, en la pedagogia política i en les pautes de funcionament partidistes, i com això no es pot limitar al relleu de persones, s'ha de començar a pensar que calen canvis fins i tot en la Constitució i en l model global d'Estat. Com més aviat comencem a tractar aquests temes, més prompte acabarem.