Renovació envernissada

Molta roba, i poc sabó. La proclamació de Felip VI ha estès una capa de vernís sobre la monarquia però, en el fons, el que ahir oferia el nou rei no s'allunya gaire dels missatges del seu antecessor: la seva “fe en la unitat d'Espanya”, el clam reiterat sobre “la gran nació” que representa i el paper “d'àrbitre” que s'atribueix per continuar regnant una “Espanya unida i diversa”, en la qual “tots hi cabem” i en què s'acceptin “les diferents formes de sentir-se espanyol”. Una lletra que es va escriure fa quatre dècades però amb uns arranjaments escollits amb cura per adaptar-la a una “monarquia renovada per a un temps nou”, insistia el rei. Tot plegat va fer que en alguns moments el discurs tingués tocs de modernitat tant en el llenguatge com en alguns continguts –crisi política i econòmica, medi ambient, ciència i noves tecnologies– però no en els que afecten el que creu que “simbolitza” la corona per damunt de tot: la unitat.

El discurs, doncs, va resultar còmode per al govern de Mariano Rajoy –que supervisa totes les intervencions reials–, va satisfer un bipartidisme que ara més que mai ha de fer pinya amb la corona i, alhora, va deixar indiferents el cap visible de Catalunya, Artur Mas, i el del País Basc, Íñigo Urkullu, que des de la tribuna seguien la cerimònia amb les mans plegades mentre bona part de l'hemicicle acomiadava amb una llarga ovació les paraules del rei Felip VI.

El mateix president de la Generalitat confessava més tard que no havia sentit res nou. Així, malgrat l'expectació que en alguns àmbits polítics podia haver generat el discurs, Mas no esperava que fes cap gest visible de complicitat cap a Catalunya. De la mateixa manera hi afegia que sí que li hauria agradat que, ja que s'enceta un període nou, en lloc de recrear-se en la “gran nació espanyola”, obrís pas al reconeixement de les nacions que conviuen a l'Estat.

Pel que fa al català, el seu ús es va limitar a un simple “moltes gràcies” com a comiat final. Prèviament havia citat el que diu la Constitució sobre la necessitat de respectar i protegir la llengua. I ho va personificar en les reclamacions d'escriptors com ara Salvador Espriu. La referència va ser molt mesurada, però a més d'un dirigent català li va venir al cap l'actitud del ministre José Ignacio Wert amb la Lomqe, de la mateixa manera que quan va matisar la idea que “unitat no és uniformitat” també alguns ho van interpretar con un lleuger toc d'atenció a la política recentralitzadora impulsada per l'executiu dels populars.

En tot cas, d'interpretacions n'hi va haver per a tots els gustos i la clau és que els més satisfets eren els del PP. Sobretot perquè veien com un avís a Mas –i en cap cas a Rajoy– la seva apel·lació al fet que “els sentiments, i més ara en temps de construcció europea, no han d'enfrontar, dividir o excloure, sinó comprendre i respectar”. O bé quan va expressar el desig de regnar en una “Espanya en què mai no es trenquin els ponts d'entesa”.

També des de l'àmbit socialista es volia entendre que el rei instava a reformar la Constitució, amb el benentès que, després de reivindicar el llegat de la Transició com un “èxit col·lectiu”, hi afegia que “tota obra política –com tota obra humana– és sempre inacabada”. Felip, si més no, deixava caure que, gràcies a l'esperit de reconciliació impulsat per Joan Carles, ja no queda oberta cap ferida del règim franquista, fins al punt d'emfasitzar davant les corts espanyoles que ahir començava “el regnat d'un rei constitucional”. I és que per convertir-se en cap d'estat Joan Carles va jurar les lleis del dictador.

Per tot plegat, les parets mestres de la institució monàrquica no s'han mogut ni un mil·límetre malgrat la tempesta que en els últims dos anys ha caigut sobre La Zarzuela. I, de fet, aquest era precisament un dels principals objectius del relleu: substituir el cap visible de la casa per poder començar a girar full, entre altres assumptes, del cas Nóos. Al cap i a la fi, a banda del rei Joan Carles, una de les absències més notables va ser la de la seva germana, Cristina de Borbó. En canvi, Elena va asseure's al costat de la reina Sofia, la qual va protagonitzar un dels pocs moments en què Felip va aparcar la fredor del discurs per homenatjar la seva mare i agrair-li “la seva dedicació i lleialtat al rei Joan Carles, la seva dignitat i el seu sentit de la responsabilitat”.

Pel que fa a la posada en escena, si bé va desaparèixer la simbologia religiosa que havia presidit la proclamació del seu pare, hi va haver elements que no han canviat amb el pas dels anys: el nou rei va aparèixer a l'hemicicle vestit de militar i es va emprar la mateixa litúrgia protocol·lària –la corona i el ceptre presidint la proclamació– que 39 anys enrere ell va poder contemplar amb els mateixos ulls amb què ahir s'ho miraven Elionor i Sofia.

Després de la cerimònia, tocava el contacte amb els ciutadans. El públic va fer una exhibició d'exaltació monàrquica i patriòtica. I, si bé és cert que hi havia força gent, no es pot dir que Madrid sortís massivament al carrer per rebre el nou rei.