En el debat actual sobre una eventual independència de Catalunya sovint es plantegen dos interrogants. Un és “seria econòmicament viable una Catalunya independent?”. I el segon és “i com seria socialment una Catalunya independent?”.

A aquests dos interrogants dóna resposta un llibre que ha sortit fa poc: Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (editat per l'Editorial Pòrtic. Autors: Modest Guinjoan, Xavier Cuadras i Miquel Puig). Un llibre que no comentarem amb detall, però que convé llegir. Per la informació que dóna i per la confiança que transmet sobre la viabilitat d'una Catalunya independent.

Malgrat les campanyes d'amedrentamiento que amb tanta profusió ens dediquen –és a dir, d'“acovardiment o acoquinament”– la idea que la independència seria econòmicament perjudicial no ha quallat. No ha quallat en termes generals, perquè si bé podria ser així en algun aspecte no ho seria en canvi en molts d'altres. I per l'evidència del molt fort dèficit fiscal que provoca el tracte que actualment rep Catalunya. I això –el dèficit fiscal– té repercussió en tot l'àmbit econòmic i, més encara, en el social. I és una de les raons que ha provocat el gran i radical increment del sentiment independentista.

Per això hi ha més gent que es pregunta “com seria una Catalunya independent” que no “si econòmicament és viable”. I això ara ve reforçat perquè vivim un temps de crisi social. No només a Catalunya. A tot l'Estat, a França, a Itàlia, poc o molt a més de mitja Europa. I el llibre que comentem ofereix unes perspectives positives fonamentades en bases ben documentades. Parla d'una manera seriosa sobre aquesta Catalunya possible.

Però a més del llibre hi ha quelcom que dóna garantia de cap on s'orientaria la política i la societat catalanes en el marc d'una Catalunya independent. Dóna garantia perquè sempre que Catalunya ha tingut poder polític ha fet l'opció d'una Catalunya socialment avançada. Una opció que de vegades no ha pogut aplicar prou eficaçment, perquè la història de tot el segle XX va tenir èpoques molt difícils. Però Catalunya sempre s'ha orientat en aquest sentit. En tot cas no es tracta ara de regirar tota la història. Però sí de recordar quines han estat les idees dominants a Catalunya durant els darrers seixanta o setanta anys, i com s'han mirat d'aplicar. Han estat idees inspirades en els models europeus més avançats. No és només l'Espriu que ens ha parlat de “Nord enllà”, se n'ha parlat també, i sobretot, en l'àmbit de la sociologia i de l'acció social, i en el de la política i el projecte de país. I això d'una manera molt general, és a dir, no només des d'un sector ideològic, social o polític. Suècia i Dinamarca, per exemple, han estat referent de molta gent... Com ho han estat Holanda i Àustria. D'orientació més cap a l'esquerra o cap a la dreta, marxista o de signe cristià. De fet tothom té com a referent el model europeista de democràcia, creixement econòmic i molt especialment de progrés social. L'estat del benestar.

Europa. Senzillament el model Europa. Que –sigui dit de passada– no és exclusiu dels països de l'euro com demostren Dinamarca, Suècia, Suïssa, Gran Bretanya, Islàndia, etc.

O sia que a Catalunya hem tingut i tenim aquests referents. Però hi ha un altre fet a considerar i és el que s'ha fet a Catalunya durant els darrers trenta o quaranta anys. És a dir, des que Catalunya ha tingut un cert grau de capacitat de decisió. Ha fet un gran esforç perquè a casa nostra s'implantés un model europeu avançat. I això ho ha fet gent molt diversa. Sectors polítics i socials diversos. I tots podem dir que amb un resultat positiu.

Ara hi poden haver crítiques. Com a França. Com a Holanda... Com en el moment de les reformes n'hi va haver a Suècia. O a Àustria. Perquè també a tots aquests països hi ha o hi hagué crisi. Però sempre es va mantenir el model. Que es va recuperar o millorar un cop superada la crisi.

Estem parlant dels països del més alt nivell social. Amb el millor estat del benestar. Que són el nostre model. I en la consecució del qual Catalunya ha fet durant les últimes dècades un gran progrés. Ara frenat i en algun punt amenaçat, molt amenaçat, per l'ofec financer i el buidatge competencial de la Generalitat. Quan el conseller Mas-Colell protesta pel dèficit fiscal que ens imposa l'Estat posa en primer lloc de les conseqüències negatives el perill de fer perdre qualitat i eficàcia a l'estat del benestar a Catalunya.

Perquè Catalunya no és ni pretén ser una nació ètnica sinó de llengua i cultura, però també imprescindiblement de convivència i cohesió. Ha de ser capaç d'integrar i de formular un projecte col·lectiu. I això passa per l'equitat. Passa –no només, però en gran mesura– pel model europeu d'estat del benestar. El més avançat possible. Com Àustria o Dinamarca.

Que és, repetim-ho, el que la gran majoria política i social de Catalunya ha mirat d'establir a Catalunya, i que ara està tocat, com dèiem, per motius d'estructura d'Estat i d'ofec financer. Aquest, i no només el greuge identitari, ha estat un dels fets que expliquen i justifiquen l'actual reclamació sobiranista de Catalunya.

Caldrà insistir més en el tema de la Catalunya possible. No només pel que fa a la viabilitat econòmica, malgrat les campanyes d'amedrentamiento. O pel que fa a la capacitat de mantenir i millorar el nostre estat del benestar. Però sí pel que fa a psicologia col·lectiva. Perquè una situació nova reclama actituds noves. Reclama un desvetllament moral i psicològic. Una renovació de l'autoexigència i del sentit de responsabilitat. I un aprofitament de l'energia que una situació molt nova pot desvetllar. Però d'això en parlarem un altre dia.