Els demiürgs

Brillant, amè, savi i ocurrent, com sempre. Així va estar l'escriptor, traductor, historiador i un grapat de coses més Joan Francesc Mira en la conferència Mites, història i literatura: la (re)construcció d'un país propi a l'Auditori de Girona davant d'un públic format majoritàriament per escriptors que d'una manera o altra han escrit sobre el tema del qual va parlar Mira. L'objecte de la conferència era argumentar com un país es configura i agafa consciència de ser-ho mitjançant els mites i les històries que formen aquests mites. I en contra del que es creu, la visió que pot tenir un poble de si mateix no es perpetua per una mena de memòria històrica popular, sinó mitjançant els escriptors. “El que ha perpetuat una visió d'un passat gloriós de Catalunya ha estat Tirant lo Blanc, que evoca els catalans quan van dominar una part de la Mediterrània fins a Turquia. Però aquesta visió del Tirant, al seu temps només podia ser coneguda per un grup limitat de persones que l'havien llegit, per això no podia ser transmesa per tot el poble”, va explicar Mira. És en aquesta línia que va destacar el gran paper dels escriptors com a constructors de nacions. “Demiürgs de pobles”, els va anomenar.

I és que, per Mira, les comunitats humanes no tenen una existència física com si fossin un mineral, sinó que parteixen d'una idea, de la consciència de ser-ho. “Hi ha límits territorials molt reduïts, com podrien ser els d'una tribu, que poden ajudar a definir un poble, però quan parlem d'àmbits més extensos com els d'una nació cal tenir una idea de poble.” Que com es té idea de poble? Doncs per un passat comú “que sovint pot ser inventat”. Per això es necessiten narracions èpiques, que solen ser de fets victoriosos, excepte a València i a Catalunya que commemorem dues derrotes: la d'Almansa i la de l'11 de setembre. La llengua és també un element, potser més tangible i no tan mític, que dóna identitat a un poble. “Quan la referència literària es mou en l'àmbit castellà, ni que siguis català, no hi ha consciència d'identitat catalana.” Així ha passat amb la literatura catalana, que en reforçar-se la producció i la lectura s'ha pogut accedir a un univers molt més ampli de consciència de poble.

La llengua ha d'estar reforçada amb emblemes i símbols, que poden ser de caràcter físic o mitològics. Com a mites narratius va posar com a exemple la presa de la Bastilla, “un fet poc rellevant però que va acabar convertint-se en el veritable símbol de la Revolució Francesa”.