Cinc anys fent camí

L'Onze de Setembre del 2004, ara en fa mitja dècada, en vista de les informacions sobre l'interès del govern de la Generalitat per entomar definitivament el tema de la divisió territorial de Catalunya, la junta directiva de l'Institut d'Estudis Penedesencs va fer públic el Manifest del Penedès, en què exposava la necessitat de reconèixer la identitat pròpia i específica de l'àmbit geogràfic del Penedès i el seu entorn, a la vegada que reclamava la implicació de particulars, entitats i institucions per tal de donar un caire específic a aquest reconeixement. Aquesta primera crida va rebre un suport ampli i en alguns casos podríem dir que entusiasta, un suport prou ampli per començar a fer via com a Plataforma per una Vegueria Pròpia, un camí que només ens pot portar a la vegueria Penedès i que ja fa cinc anys que vam iniciar.

Era difícil arribar a creure que el suport a la crida inicial havia de tenir un caire d'unanimitat tan marcat, però un cop encetat el camí tampoc no podíem pensar que cinc anys després encara estaríem trescant sense la certesa de saber que a la fi de la ruta hi ha l'objectiu desitjat. Sembla difícil creure que el resultat de tants esforços esmerçats a fer conèixer arreu la voluntat unànime d'unes comarques no hagin anat més enllà del reconeixement –amb tants asteriscos, excepcions i lletra menuda con vulgueu– d'un àmbit de planificació territorial que encara no sabem si tindrà aplicacions pràctiques.

En cinc anys el món ha donat molts tombs, les perspectives econòmiques i les realitats socials han variat de forma notable. Mentrestant, el Penedès ha hagut de continuar a peu, sovint amb la impressió que el paisatge canviava molt de pressa i que per més coses que es fessin –hi ha qui creu que només ens falta fer ballar els gegants un dia de vent– només aconseguiríem bones paraules, promeses i indecisions d'aquells que cinc anys després encara no s'han decidit a entomar el tema de forma concreta i dir-nos, de manera definitiva i sense mitges tintes, quina és la divisió territorial de Catalunya que pensen presentar al Parlament. Encara més, en aquesta mitja dècada hem pogut veure com el joc polític mantenia unes contradiccions tan evidents que sovint representants d'una mateixa formació política oferien versions diverses sobre un únic tema, en una mena d'evolució en cascada segons la qual a la gent del Penedès se li diu una cosa, a Catalunya s'adopta una altra postura i així fins a l'infinit perquè en l'àmbit estatal la perspectiva pot ser una altra i qui sap si tot plegat no pot acabar tombat a mans del popular Tribunal Constitucional.

Si aquests cinc anys fent el camí a peu han enfortit més que mai les nostres conviccions i el sentit de la nostra identitat, també ens han permès acumular una colla d'impressions: la d'un país que es governa des dels tribunals, un país que dóna la sensació de viure en una situació de permanent provisionalitat i, especialment, que no compta amb uns capdavanters de conviccions fermes i inamovibles, d'aquells que saben escoltar, saben decidir amb arguments dialogats a la mà i que, finalment, arrisquen la seva opció política fins baix.

El nostre sembla ser un país que no pot decidir el seu futur. Així ens passa amb el vi i el cava del Penedès –ara perdut entre la Regió del Cava i els Vins de Catalunya, i aquests a punt de perdre's en una denominació superior mentre la pagesia no sap què fer amb els raïms d'aquesta verema–, ens queda la impressió de viure en una Catalunya erràtica, eternament provisional, que sovint s'afanya a fer i desfer promeses. Sembla talment com si la mateixa desafecció que l'Estat espanyol mostra amb Catalunya, aquesta la reprodueixi en tot el que no és metropolità. Les coses, però, no poden ser tan complicades: si Catalunya no vol un Penedès unit, fort i amb una identitat i un plantejament de futur decidit, que ens ho digui i ja decidirem si no proclamem la independència i l'adhesió a l'Alguer. Com a mínim amb ells podrem parlar català... potser ens entendrem.