“L'Ajuntament estava sota mínims el 1979”

No té res a veure. Hi havia una il·lusió col·lectiva i els que es dedicaven a la política estaven ben vistos. Érem els que, ja abans, ens movíem en entitats.

Bàsicament, les aglutinades en l'associació ARIC, que promovia la cultura catalana i que aplegava un conjunt de persones compromeses a UDC, a CDC, al PSC, al PSUC, a ERC... De fet, ho vèiem gairebé com una obligació moral.

Feia temps que anàvem fent actes públics sobre Ripoll i els seus problemes com ara el futur del teatre de la Lira, tot i que ens quedàvem en el terreny de les idees. Totes aquests idees, però, van ser el substrat del programa electoral del PSC, partit pel qual em vaig presentar a les primeres eleccions de l'etapa democràtica i que vam guanyar. De fet, van ser el substrat dels programes d'altres partits que volien un canvi.

No. Estàvem en contacte amb l'Assemblea Catalana, però molt cap al final de la transició.

Estava presidit per Miquel Vinyas, que no era difícil de tractar. Li vam presentar el manifest democràtic de Ripoll i no es va posar nerviós, no hi va haver reacció.

Al PSC vam fer una assemblea per decidir el cap de llista i em va tocar a mi. Era un PSC amb un espectre amplíssim. Res a veure amb l'actual, fins al punt que alguns d'aquella llista van marxar cap a una banda i d'altres, cap a una altra.

Sí. Va ser una mica una sorpresa. Vam fer, però, un govern unitari amb el PSUC, CDC i UDC a la comissió permanent.

Hi havia moltes idees, però no hi havia recursos. Idees en comunicacions, en el servei d'aigua, en l'ordenació urbanística..., i tot plegat en el marc d'una crisi econòmica impressionant, amb la Farga Casanovas, l'actual Comforsa, ja en males condicions. L'Ajuntament estava sota mínims: no tenia arquitecte, ni enginyer... i ens va tocar fer de tècnics. Això és el pitjor que et pot passar. A part, els ajuntaments franquistes estaven molt mancats de diners. En van arribar més amb la democràcia, amb la llei d'hisendes locals.

Un nou hospital, i això va comportar un gran problema, perquè entrava en conflicte amb Campdevànol. Es va solucionar fent-ne un sense geriatria ni servei quirúrgic. També vam resoldre el tema de l'aigua. Els ajuntaments franquistes feia vint anys que en parlaven, però no hi feien res. Ens vam trobar un projecte que no enteníem, perquè s'havia d'anar a buscar l'aigua molt lluny i era molt cara. En vam fer un de nou de més racional i assequible.

Bé, van ser un problema difícil. Ripoll era com un ou ferrat, era el rovell i estava envoltat de la clara, que eren les parròquies de Llaers, Sant Bernabé, Rama i colònia de Santa Maria. És un tema que ve del 1400, quan el rei de torn es va enfadar amb l'abat de Ripoll i el van envoltar administrativament.

Perquè el govern civil, encara en època franquista, va decidir que tot era un sol municipi. Es va recórrer al Suprem, que finalment va dictaminar a favor de la decisió inicial. Això, a la pràctica, va fer que Ripoll, que tenia molt poca superfície, passés a ser un dels municipis ripollesos més grans. Tot el procés va generar malestar.

Quan vam entrar a l'Ajuntament, ens vam trobar aquest malestar. Les coses es van fer malament. Es van arreglar perquè a la candidatura de CiU de les primeres eleccions hi havia Gonçal Cutrina, que havia estat alcalde de les parròquies. Com que vam fer un govern d'unitat, ell va ser regidor de Rodalies.

Veig que no ens en vam sortir. El de Toses, que lògicament era la nostra opció, estava impulsat per una empresa de la Diputació de Girona, Prodigesa. S'havia d'optar per un eix o per l'altre. Optar pel del túnel del Cadí era deixar Ripoll fora d'un gran eix de comunicació. Fins i tot vam fer front comú amb l'alcalde d'Olot.

Sí, generava més plusvàlues, perquè actuava sobre una zona verge i, per contra, el de Toses ho feia sobre una zona ja urbanitzada.

Sí, i el del Cadí es va fer a mida. Va ser molt discutit.

Però ara, i després de molts anys, s'ha aconseguit una carretera en condicions, la C-17, una autovia fins a Vic.

Vam fer coses que vam haver de tallar. El funcionament era gairebé assembleari. Vam fer comissions per a tot. La idea era assembleària, però la gent no hi estava acostumada. La gent vol algú que mani i que ho faci bé. Et vota.

Hi havia UDC a l'oposició, però era una oposició testimonial.

Els primers anys hi havia l'avantatge que l'estructura de la Generalitat era molt feble. A més, la de l'Estat estava acomplexada i tot plegat et donava molt de marge de maniobra i la perspectiva que les coses tiraven endavant. A tot plegat, cal afegir-hi que els ajuntaments del Ripollès vam mancomunar serveis molt abans del naixement dels consells comarcals.

Va ser una crisi molt forta. El tèxtil va desaparèixer tot, hi va haver els problemes de Comforsa, de Tallers Casals... Va ser molt dur veure com cada vegada més gent quedava afectada. També és veritat que hi havia una Seguretat Social amb més diners i a la qual era més fàcil accedir. Com a Ajuntament, vam intentar fer de pont amb la Generalitat per trobar solucions.

La descapitalització intel·lectual de la vila ha estat i és un problema crònic. Qui ha tingut una preparació universitària ja no torna a Ripoll. Aquesta descapitalització intel·lectual ha dut a la descapitalització social. Som una de les comarques més envellides del país. Per tot això, la capacitat de generar activitat econòmica és molt feble, tot i la posada en marxa de Ripollès Desenvolupament, un ens d'iniciativa econòmica. Sí que ha estat interessant la constitució de la Fundació Soler, que es va començar a gestar quan era alcalde.

Va sorgir quan l'industrial Eduard Soler va decidir dedicar els seus diners a la formació dual, en un moment en què només Alemanya hi apostava. De fet, el precedent va ser l'escola de formació professional que va muntar Soler&Palau. Això, a llarg termini, et connecta amb idees tecnològiques d'arreu del món i fomenta l'emprenedoria, cosa molt important en una comarcal com el Ripollès, on el món s'acaba als túnels de Terradellas i als del Capsacosta.

El tren al Ripollès és una rara avis. La política de Renfe ha estat intentar tancar la línia perquè creu que és poc rendible. Ja ho va fer entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll. Ja en el primer govern del PSOE es va fer un programa contracte entre el govern espanyol i Renfe en què es qualificava la línia de Ripoll d'altament deficitària i deia que s'havia de tancar. Això va comportar una gran mobilització social i política i hi va haver una pressió molt alta, perquè el tema es va focalitzar en la internacionalització de la línia.

Que es va posar l'accent en el fet que és una línia internacional i que calia un acord entre els estats per potenciar-la. Es va organitzar un Talgo entre Ripoll i París, el Tren dels gladiols. Net i Bonic regalava gladiols a cada estació perquè els plantessin com a símbol. S'hi van afegir fins i tot administracions de l'Estat francès.

Sí, el punt d'inflexió va ser l'any 1993, després d'un doble accident. El govern espanyol va acordar un pla plurianual de més de 300 milions d'euros. Però el tema continua viu. Actualment hi ha grups de pressió: la plataforma Que no ens fotin el tren, Renfe, espavila i El Ripollès existeix.

No del tot, perquè encara avui hi ha zones del Ripollès on no es pot pagar amb Visa. Les telecomunicacions a Ripoll es van començar a arreglar a finals de la dècada dels vuitanta, quan Telefónica ens va instal·lar una torre de telecomunicacions.