Bull, xoriço i aigua ‘estelada'

Des del migdia, el futur Museu del Disseny de Barcelona, aquest edifici en forma de grapadora construït per vincular-se estèticament a un tambor, el de la plaça de les Glòries, que ja no hi és, s'ha convertit en el Centre Internacional de Premsa de la Diada. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) hi ha habilitat algunes parts perquè els periodistes d'aquí i d'allà puguin fer la feina. Com que els d'aquí tenim redaccions, que són aquelles sales amb televisors, ràdios i ordinadors on els informadors discutim, parlem, fem broma, mirem Twitter i també escrivim notícies, els estrangers són majoria a l'edifici, que s'inaugurarà com a museu a finals d'aquest any. Segons l'ANC, més de 200 periodistes d'arreu del món s'han acreditat per seguir la Diada d'enguany. I com que l'objectiu és que les imatges de la V facin la volta al món i ajudin a reforçar la imatge internacional del procés, es vol posar les coses fàcils i, sobretot, quedar-hi bé.

La jornada d'ahir demostra fins a quin punt organitzar i fer la manifestació més gran de la història pot acabar sent més fàcil que satisfer les necessitats i les exigències d'uns professionals bregats en mil batalles, que avui són aquí i demà són allà i que no tenen cap altra prioritat que explicar el que veuen i complir amb l'hora de tancament dels seus mitjans. Si no hi ha traducció simultània, com va ser el cas, són majoria els que redacten les seves cròniques sense explicar que es diu en els discursos centrals, retransmesos per pantalla gegant a l'auditori de l'edifici. Si no s'entén algun detall de la mobilització, n'hi ha que pregunten, com un company d'una agència alemanya que em demana si les grans pancartes amb retrats de persones que hi ha a la manifestació –les de personalitats mundials a les quals l'ANC ha anat demanant suport en els successius assajos de la V que s'han fet durant l'estiu– eren imatges de màrtirs de la causa catalana. No patiu, que el vaig informar tan bé com vaig saber, però no us estranyeu si avui hi ha alguna crònica firmada per algun col·lega estranger amb errors o imprecisions derivats de dubtes que no es van poder resoldre. I si falla el Wi-Fi, com va passar ahir i com passa sempre que no ha de passar, són molts els que agafen l'ordinador i se'n van a escriure als seus respectius hotels. Complir a l'hora és la prioritat. Aquí, i a Lima.

Com que hi ha periodistes de tot el món, els horaris de tancament varien i també els posats d'estrès. Els enviats especials que treballen per a mitjans americans van més sobrats, i són els primers que fan cap a la taula habilitada amb entrepans i aigua, que és plena de productes nostrats. Hi ha entrepans de bull, de botifarra negra i algun d'al·legòric de xoriço, i l'aigua és de Sant Aniol, que ha servit a l'organització unes ampolletes amb la bandera estelada que triomfen com la Coca-Cola entre l'audiència que és més de la ceba. Als americans els agrada la ceba, però mostren indiferència davant del nostre embotit i, com els japonesos, es conformen bevent una mica d'aigua.

Amb el tancament a l'horitzó, costa establir converses llargues amb els companys de fora. Després d'uns quants intents, servidor ho acaba aconseguint amb tres corresponsals de mitjans estrangers desplaçats des de Madrid, amb la condició que no posi els seus noms en aquesta crònica. Van arribar ahir al vespre i marxaran demà a primera hora, dos d'ells amb destinació a la capital d'Espanya, on viuen, i l'altre cap a València, on l'espera una setmana de tiberis d'on haurà de sortir un reportatge especial sobre la gastronomia del País Valencià. Quan els pregunto sobre el procés sobiranista, es mostren admirats –un d'ells afirma haver-se emocionat i tot– de la capacitat de mobilització de la societat catalana, però es mostren molt escèptics sobre la viabilitat de la independència. Els veig tan quadriculats que els acabo demanant a quants off the records els han convocat destacadíssims membres del govern espanyol. “Ni un”, responen. “Des de l'executiu només es respon sobre el conflicte català en les rodes de premsa.” O sigui que no és cap posat de cara a la galeria, ni cap acudit de mal gust. Arribats a aquest punt de la pel·lícula, al govern de Mariano Rajoy, que sí que convoca els corresponsals estrangers per a altres qüestions que considera de primer ordre, el procés català no sembla amoïnar-lo encara. Si fa no fa, com als americans el nostre bull, la nostra botifarra blanca o la nostra aigua estelada.