Pujol, un cas més

A principi dels anys 60, Pujol esdevingué un heroi. Durant la visita de Franco a Barcelona participà en l'organització d' un acte d'afirmació catalana davant del dictador. Ja un poc abans, també ho havia fet a la campanya contra el director de la Vanguardia de nom Galinsoga. L'acte tingué lloc al Palau de la Música i hi estaven a més a més del govern les autoritats de Barcelona. Pujol junt amb altres rebé maltractaments i fou condemnat a anys de presó. Recorde haver vist unes pintades bastant significatives, així de simples :“Pujol = Catalunya”.

Pujol va eixir de la presó i va desaparèixer de l' acció política, de la lluita. Les noticies que teníem eren que es dedicava als negocis, a la banca catalana, banca a fi de comptes...De sobte, però, al final de la dictadura, ja en la transició tornaria a aparèixer, com si haguera estat esperant el moment de recuperar el lideratge, i ho va fer sense problemes, era l'home providencial, durant anys ho ha estat, fins i tot els seus competidors el consideraven llest, representatiu, i honest. Ara de cop i volta ha caigut. Com explicar, com interpretar allò que ha passat?

Identificar un país amb una persona és un risc, i en aquest cas la regla es confirma, sobren messies. Possiblement molta gent, a més a més dels familiars, s'ha beneficiat de l'operació Pujol, són molts anys de gestió del poder, més de vint. Veurem en què queda tot. Cal, però, reflexionar i pensar, sempre hem sospitat de la corrupció de la dreta del planell, l' “affaire” ha sorprès, i alhora ha situat de nou damunt la taula una sèrie de qüestions en relació al control del poder i de les cauteles per evitar que la fallida de la democràcia per casos com el present.

L'existència de líders “eterns”, de persones que s' aferren al poder, amb el suport d'ideals tan sensibles com és el sentiment d'identitat, o qualsevol altre, és una cosa que al meu parer cal evitar. La limitació de mandats en tots el càrrecs públics deuria ser, doncs, una regla democràtica, dos o tres legislatures com a màxim, i després tornar la vida normal, a la feina, i en tot cas, deixar passar un temps raonable per tornar de nou a una responsabilitat. Òbviament, aquesta norma no elimina per sí sola la possibilitat de frau o corrupció, calen altres mecanismes de control, de publicitat.

Un darrera reflexió em faria sobre la qüestió del lideratge, sobre la tendència a identificar el missatge amb el missatger, a convertir a algunes persones en líders carismàtics de forma que els continguts resten a un segon pla. La història recent ens aporta molts exemples, no calen noms, les evidencies son notables. Per això, quan algunes de les opcions emergents més properes a les meues idees estan creant lideratges de forma un tant exagerada, experimente un sentiment que no sabria qualificar, puix no deixe de valorar les aportacions personals, allò que alguna gent te de lucidesa, i de capacitat de comunicar, però, per altra banda, pense amb el perill que pot haver-hi.