CINEMES ARIBAU. BARCELONA
15 d'octubre
Les estelades i les senyeres de Torrente
Estiu 2018. Expectació absoluta davant una de les finals del mundial de futbol més inaudites de la història. S'enfronten les seleccions de l'Argentina i Catalunya, només un any després que el petit país hagi aconseguit la seva independència. En el seu camí cap a la final, Catalunya ha eliminat Espanya en la primera ronda per 6-0. Un motiu més per a l'eufòria entre els aficionats catalans. Només un detall trenca aquesta fantasia tan ben construïda: l'entrenador de la selecció catalana és el periodista Tomás Roncero, que, per a més inri, llueix una corbata quadribarrada durant el vespre de la final.
Aquesta divertida situació és només una de les que Santiago Segura descriu en la nova i cinquena entrega cinematogràfica de Torrente, situada el 2018 en una Espanya encara més enfonsada per la crisi econòmica, expulsada de la Unió Europea i de l'euro, i amb una Catalunya que definitivament s'ha desprès del mapa de l'Estat, com es pot veure gràficament als títols del crèdit del film.
El personatge creat i encarnat per Santiago Segura, feixista, masclista, groller i nacionalista espanyol fins al moll de l'os, no pot suportar que Catalunya hagi aconseguit la independència. “Es comença prohibint les curses de toros i s'acaba amb la desintegració nacional”, afirma Torrente en un moment del film. “Torrente expressa una por que avui en dia tenen molts espanyolistes recalcitrants. Segura és prou intel·ligent per adonar-se'n i té els sants collons d'introduir-ho a la pel·lícula”, diu en Manel, que ha vingut al cine amb la seva promesa, en aquesta tarda de dimecres de descompte en els preus de l'entrada al cinema. “Però em sembla que hi ha una cagada grossa: per què hi ha tantes estelades durant el partit de futbol? No se suposa que la bandera de l'Estat català ha de ser la senyera?”, es pregunta en Manel.
Una crítica actual
En aquesta segona sessió de tarda en un cèntric multisala de Barcelona, han vist Torrente. Operación Eurovegas unes 25 persones. La majoria són gent gran, però darrere meu hi ha dos nois joves, en Pau i en Xavier, que, al final del film, em comenten que el film, malgrat el seu to exagerat, és una “crítica” a l'actual situació política i social a l'Estat espanyol. “És com si el Segura estigués dient-nos: ««Si es continua així, pot passar tot això, inclosa la independència de Catalunya»» –diu en Xavier–. Cada cop és més factible i possible. El cas de la selecció catalana és clar, podria ser una selecció molt potent. Però no ens preguntis només a nosaltres, que som independentistes.” Tenen raó. Confesso que potser he fet trampa i dec haver intuït que els nois donen suport a la causa.
Per això, m'acosto a tres senyores endiumenjades. “Fantàstica! –exclama en castellà la més enjoiada–. El Segura fa una gran crítica del país. I no m'estranyaria gens que acabés passant tot el que explica, malauradament!”. Una de les seves companyes em mira amb desconfiança i accelera el pas mentre li parlo. La tercera m'agafa del braç i em diu: “Nena, això que Catalunya s'hagi desenganxat del mapa, m'ha trencat el cor. Què vols què et digui...”.
