Política entre cançons

És diumenge i al barri del Congrés de Barcelona, amb les terrasses a petar per aprofitar la bonança d'un matí assolellat, un grup de joves s'ha tancat al casal del barri per cantar. Cada cop més m'altero quan algú exclama la típica generalització que la joventut està desmotivada o només pensa a divertir-se. A més, als vint anys ve més de gust que mai dormir fins a l'hora de dinar. Un exemple que aquest tòpic sobre la joventut és estúpid són els membres del Cor Coral·lí, dotze noies
i tres nois d'entre 19 i 30 anys, que tenen l'assaig setmanal els diumenges al matí. No neguen que, gràcies a la participació del cor en la primera edició del programa Oh, happy day de TV3, el Coral·lí viu un moment de revitalització que cal aprofitar.

A uns quilòmetres d'allà, aquest matí una marea groga es manifesta al centre de la ciutat, però a ells els toca treballar les cançons de Tres-cents anys d'història, l'espectacle que van estrenar a l'estiu amb motiu del Tricentenari i que ara portaran a la sala Cincómonos de Barcelona els dies 2, 9 i tots els diumenges de desembre, així com a Tàrrega el 23 de novembre.

L'espectacle és un repàs històric i musical pels últims tres segles del país, on caben cançons de tota mena, des dels himnes de la Guerra Civil fins a La cançó del poble, d'Els Miserables; The show must go on, de Queen; L'emigrant, o Un beso y una flor, de Nino Bravo, cantada tant en castellà com en una versió catalana.“Amb aquest espectacle, volem fer un elogi de la cultura i la llengua catalanes i fer evident que Catalunya és una terra d'acollida, que ha estat maltractada però que mai s'ha deixat trepitjar”, explica el director del cor, Adrià Aguilera.

Malgrat això, amb aquest espectacle, el cor no vol en cap cas pronunciar-se sobre la independència. “Com a cor, som neutrals”, diu Aguilera. Però una altra cosa són les opinions personals de cadascú i el debat, en aquest sentit, està servit, malgrat que una majoria del grup es decanta pel sí. El jove director ho té molt clar: “S'ha de votar. Qualsevol persona amb dos dits de seny ho veu. Per això estic una mica decebut per tot plegat. Entenc que el president Mas suporta una pressió molt gran però ara caldria anar a les plebiscitàries amb una llista unitària.” El director del cor no se sent espanyol però hi afegeix que admira profundament la cultura espanyola.

La Berta, malgrat que votarà sí i sí, critica el tractament del tema que estan fent alguns mitjans com TV3: “Estan jugant a una sola carta. Sembla un joc morbós.” L'Ariadna G, que és infermera de professió, està molt preocupada per les retallades que afecten el sistema sanitari, que ella viu quotidianament a l'hospital on treballa. “Em preocupa que s'estiguin escudant en aquest tema per tapar els greus problemes que tenim”, afirma.

Coneix molt bé també el sistema sanitari Mireia G., farmacèutica, que pateix de primera mà els retards en el pagament a les farmàcies: “Ara acumulem tres mesos de retard. Quina
casualitat que cada cop que s'acosta una data important políticament parlant els retards en els pagaments són més greus. Ho tenim comprovat. I em sap greu que sigui així.”

Les retallades en els àmbits socials i educatius, doncs, preocupen especialment la majoria del grup i, malgrat que molts constaten que saben que falten diners perquè el sistema de finançament és injust i per la crisi econòmica, també expressen la seva por que en una Catalunya independent les partides socials no siguin suficients. En tot cas, estan bastant d'acord que l'immobilisme actual no porta enlloc.

L'Anna B., que afirma que se sent catalana i espanyola per l'origen de la seva família, expressa desconfiança sobre el nou Estat i no entén per què no s'expliquen més detalls sobre com serà la nova administració: “Em costa molt votar sense saber què passarà després. Però temo molt que tot seguirà igual. Per això he decidit votar no.” De pare xilè i mare catalana, l'Helena, en canvi, té clar el seu sí a la consulta perquè “l'únic que necessitem és un canvi” per superar la immobilitat.