“Por? Per què hem de tenir por?”

Encara no són les vuit del matí i a l'institut Euclides, del barri del Poblenou de Pineda de Mar, hi ha més moviment del que és habitual un diumenge. Els voluntaris del 9-N fa estona que enllesteixen els darrers retocs perquè tot estigui a punt. L'espai triat per a les votacions és el gimnàs. A peu pla, de fàcil accés i amb prou espai per ubicar-hi les urnes. He quedat allà amb Beneta Tro, una treballadora de l'Ajuntament de Pineda de Mar de l'àrea de Benestar Social que s'ha presentat voluntària per gestionar una de les taules. No ens hem vist mai i la busco entre la trentena de persones que comencen a situar-se als llocs assignats. Localitzo, això sí, la responsable de la biblioteca del barri, Teresa Tamayo. Ella és funcionària interina de la Diputació i també s'ha presentat voluntària. Comentem que el sector dels treballadors públics ha estat darrerament en el punt de mira de l'Estat i que la carta de la delegada del govern ha afegit més llenya al foc, però que no ha aconseguit el resultat desitjat. “Jo vull ser aquí per col·laborar, perquè ho he decidit voluntàriament i perquè no vull haver-me de penedir mai de no haver participat en un fet tan important per a Catalunya com aquest”, em comenta. Li pregunto de passada si no té por que hi hagi represàlies. Em respon de seguida. “Por? Gens ni mica.”

Veig de cua d'ull que se m'acosta una dona i ja m'imagino qui és. Beneta Tro m'ha reconegut abans que jo a ella i em ve a trobar. Està nerviosa “i molt, molt il·lusionada!”. M'assegura que amb prou feines ha dormit aquesta nit pels nervis de la jornada que l'esperava. “Estic convençuda que vindrà molta gent, perquè el procés ja no té aturador. Les ganes de votar superen qualsevol altra opció”, diu convençuda. Hi veig el moment propici per treure, un altre cop, el tema de la por, de les amenaces que s'han fet arribar al seu col·lectiu. Si se sent afectada. També respon amb convenciment. “És una llàstima que hagin de recórrer a l'amenaça. Jo en el meu temps lliure faig el que vull i trobo molt poc correcte que s'agafin a tot el que poden per intentar aturar el nostre dret a votar”, reflexiona, i afegeix: “A més, que no saben que com més es prohibeix una acció més ganes
et fan venir de fer-la?”

La Beneta ja acumula experiència en el moviment local per reclamar la independència i m'explica que també forma part del moviment ciutadà Pineda Decideix, que ha participat activament en altres expressions sobiranistes en un municipi “on aquesta mena d'accions costa que arrelin”. “A Pineda, i el Poblenou en especial, costa que la gent s'impliqui, entre altres coses perquè hi ha un índex elevat d'immigració, però això no ens ha de frenar”, assegura. Abans de marxar cap a la taula on fa de vocal, comparteix amb mi un desig. “Em faria contenta que vingués gent que votés pel sí i no, i pel no.” “Per què?”, li pregunto. “Perquè significaria que la gent que no pensa que la solució és la independència també se sent representada”, defensa.

Veig a l'altra punta del gimnàs el director del centre, Joan Ariaca, que parla amb un dels voluntaris. M'hi atanso i els escolto fent broma sobre si el seu càrrec li acabarà portant conseqüències tal com s'ha anunciat a so de bombo i platerets en alguns àmbits. “Si em tanquen a la presó, que sigui a la del Bárcenas, que sembla que hi té totes les comoditats!”, comenta divertit. És el moment propici per preguntar-li si la broma amaga en realitat cert nerviosisme pel que pugui passar l'endemà. El tercer que em nega tenir cap tipus de por. “Crec en el procés, crec que la ciutadania ha de poder exercir el seu dret a vot, crec que hi he d'aportar el meu granet de sorra i crec, a més, en la promesa del president, que assegura que no ha de passar res”, afirma.

Si a l'Euclides no hi he trobat funcionaris espantats, canvio d'escenari per veure si en un altre lloc les missives de Llanos de Luna tenen més efecte. A l'institut Bisbe Sivilla de Calella em trobo un ambient encara més festiu. Hi han posat música i tot per entretenir la gent que fa cua. Busco i trobo de seguida el cap d'estudis, Joaquim Mallorquí, a la porta d'entrada. Està distès i satisfet amb la resposta de la gent. “L'opressió no m'ha fet mai por i tothom era conscient que l'Estat utilitzaria tots els mitjans per frenar el procés”, m'explica, i afegeix que està convençut, però, que hi ha un pacte previ entre la Generalitat i l'Estat per permetre la votació. Tot i això, em confessa que al centre havien estat cauts i els organitzadors sí que tenien un pla B en cas que la policia vingués a treure les urnes. “Tot el material indispensable per fer les votacions ha dormit fora de l'institut i fins i tot teníem un local preparat per si de cas”, confessa. Ara ho entenc tot. De por, gens ni mica; de previsió, però, tota la del món.