l'anàlisi
Maleïda (in)dependència
Gairebé com demanant perdó per haver fet aquest pas va ser la sensació que l'alcalde de Reus, Carles Pellicer, va deixar en el plenari de divendres. “Ha estat un honor, un orgull i un privilegi treballar amb el PP”, deia. El matrimoni entre convergents i populars es va trencar com aquell marit que no vol deixar la dona però que s'hi veu obligat per circumstàncies externes, una ruptura traumàtica que es va acabava amb l'enuig d'Alícia Alegret per les formes i el seu advertiment que, a partir d'ara, el divorci li costarà car, a Pellicer. Suposo que hauran de negociar amb els seus advocats, els portaveus del PSC, Andreu Martín; d'Ara Reus, Jordi Cervera, i de la CUP, David Vidal.
Retrocedim, però, unes setmanes, per escenificar la fi d'aquest idil·li polític, justificat pel cantó de la gestió però que també s'aguantava pel feeling entre els regidors convergents i populars. El Tribunal Constitucional va anul·lar la consulta vinculant del 9-N, els reusencs van sortir en massa a la plaça del Mercadal i cridaven a favor de la independència. Pellicer era sol al balcó de l'Ajuntament, observant l'escena, mentre la seva primera tinent d'alcalde, Teresa Gomis, estava a la plaça, amb el poble i una samarreta groga. “Pellicer, trenca amb el PP”, se sentia amb força. I ell, no se sap si superat per les circumstàncies o anticipant-se al present, saludava amb la mà, com acomiadant-se de no se sap ben bé qui.
Era un episodi més del malabarisme polític que l'alcalde ha hagut de fer durant els últims dos anys, quan el procés sobiranista de Catalunya ha engolit la política local. La votació a favor del dret a decidir, intents d'entrar a l'Associació de Municipis per la Independència, cessió del cens per a la consulta, sempre que complís la legalitat... males cares d'Alegret al ple i advertiments de la seva capacitat per calmar la fera independentista quan aquesta borda. Més enllà, però, d'aquests episodis de tensió, per treure pit davant els seus respectius electors, la veritat és que tant Pellicer com Alegret s'han entès en els principals temes de ciutat: reestructuració d'Innova, crèdit ICO per salvar l'economia local a costa dels interessos estatals, judicialització de part de l'anterior mandat municipal, una ordenança de civisme més dura, la solució per Metrovacesa... En aquest context, quin ha estat el detonant que n'ha accelerat el trencament definitiu? Que el PP hagi traspassat les línies vermelles de la democràcia amb el 9-N i que la seva presidenta a Catalunya anunciés la presentació d'una querella de la Fiscalia a Artur Mas? Evidentment, ha estat la gota que ha fet vessar el got, però no només per a Carles Pellicer sinó també per a la direcció de Convergència. La tan volguda independència és inversament proporcional a la dependència que hi ha amb Barcelona per algunes qüestions locals. És evident que CDC considerava inviable, des de fa temps, el pacte a Reus. L'havia permès, no com a Tarragona, però se li havia escapat de les mans des d'un punt de vista mediàtic i d'opinió pública. Era una rèmora acordar amb el diable polític en una ciutat tan significativa.
Dimecres passat es van precipitar els fets als passadissos del Parlament. Pellicer es va reunir amb Alegret, cap al migdia, i li va comunicar els seus dubtes de continuar per les pressions externes, també de la militància a Reus. Aquesta li demanava serenor. L'alcalde va parlar amb dirigents de Convergència i va prendre la decisió definitiva. La sorpresa de la popular va ser majúscula, per la rapidesa dels fets i perquè no va poder traslladar aquesta informació als seus companys de grup municipal. Unes hores més tard, Pellicer va comparèixer davant els mitjans de comunicació, acompanyat dels seus regidors, i va fer públic un trencament que semblava poc volgut però obligatori per l'ambient nacional.
I a partir d'ara, què? Pellicer haurà d'intentar refer els ponts trencats amb la majoria de grups de l'oposició, especialment, amb els socialistes, els únics amb qui podria assolir la majoria absoluta per aprovar els pressupostos i altres temes de gestió municipals, a banda del PP. Però és clar, ara com ara hi ha un abisme no només polític sinó personal entre CiU i el PSC a Reus, un fet que no passa amb els populars tot i que han sortit del govern. Al capdavall, doncs, Alegret té la paella pel mànec per decidir si amarga o no el final del mandat a Pellicer. Al plenari de divendres passat la majoria de temes estaven prèviament pactats, i fins i tot, es van aprovar per unanimitat. A les mocions de l'oposició ja hi va haver alguna discrepància, però això, a l'alcalde, sembla que no li importi tant. D'aquí a un mes s'han d'aprovar els pressupostos del 2015 i aquí és on Pellicer sí que haurà de treballar de valent si vol recuperar la confiança perduda amb el PP, per les formes del trencament. És la via més factible, perquè no ha comptat amb la resta de grups pràcticament durant tres anys i mig. També pot prorrogar els comptes, però això no seria tan desitjable en el cas de les empreses municipals.
Una altra qüestió de fons que explicaria aquest sisme polític és la proximitat de les eleccions municipals i la necessitat de l'alcalde d'allunyar-se de les posicions ideològiques del PP. En clau electoral, és probable que Pellicer perdi molts vots per defensar el pacte durant tant de temps i que ara vulgui guanyar terreny, també per certificar el seu lideratge local. No obstant això, la dependència de Barcelona continuarà sent clau; de ben segur que unes possibles eleccions plebiscitàries influiran en les eleccions municipals del maig. I no cal oblidar-se d'una altra qüestió importantíssima per la ciutat de cara al 2015: el pagament del crèdit del nou hospital. I és que, com tots tristament hem comprovat durant els successos d'aquests últims anys, els bancs, precisament, no hi entenen, de dependència ni d'independència.