Problema històric

El 9 N, ha estat un fet incontrovertible. El conflicte actual ve a reproduir un vell contenciós històric, no resolt amb la Constitució vigent ni pels pactes de transició. Podem citar molts papers, llibres, esdeveniments històrics, que evidencien que estem davant d' un problema que es ve arrossegant des de fa prou de temps, al menys present durant la història contemporània.

Carlos M. Rama des de Montevideo fou un sociòleg que va estudiar els arrels dels problemes que condicionaren la guerra civil, la seua era una visió externa, no interessada, diferent de la d'altres intel·lectuals espanyols, així, remarcava com a Espanya existien dos oposades concepcions de l'organització de l'estat; tinc a ma un estudi seu el qual conté unes notes prèvies on es podia llegir “Nada más español, en efecto, que el pleito Castilla-Cataluña...”(Ideologias, regiones, y clases sociales en la España Contemporánea.1963).

Des del paper del professor Rama han passat moltes coses, ja no estem en dictadura, hi ha autonomia, però, el fet tan “español” com ell deia continua en peu, fixeu-vos, Rama parlava del “pleito Castilla- Catalunya” i no a l'inversa, posant l' accent en Castella com primer generador del conflicte. Altre pensador, en aquest cas espanyolista, Ortega y Gasset, al seu llibre “España Invertebrada” sostenia: “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general,solamente cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”.

Aquestos dos textos evidencien la singularitat del problema i el seu origen, que no es altre que el domini d'una concepció arrelada al centre geogràfic peninsular, i el fracàs de la uniformitat que s' ha volgut imposar durant segles. Vistes les coses des de la meua òptica, que no hi és independentista, hi ha l'espai de confrontació política, que és allò més visible, en la qual el poder i la força estan d'un costat, d'altre, els sentiments de la majoria d' un poble que vol fer la proba de les urnes, tal i com ha esdevingut a Escòcia o Quebec, tot i considerant que el resultat pot resultar incert, confiant-ne, però, a les vies democràtiques.

La història ens mostra com aquest és un problema que no es pot resoldre a curt termini, això no és cap secret, en això coincidim plenament la gent que es considera independentista, com aquella altra que optaria per altres alternatives. Existeix una controvèrsia, lluny de la passió també hi ha el camp de la reflexió, del debat, d'exportar el problema, de fer-se entendre, buscant aliats.

S' obri una fase que demana espais universitaris, intel·lectuals, o d'altres formes d'intercanvi d'opinions, generadors d'idees, on parlen tots i totes, donant a la ciutadania visions i opcions no marcades per la passió o l'immediatesa de la política quotidiana. El problema encara no te un final clar, ni querelles, ni sentencies van anul·lar-lo. Tampoc el grau de confrontació que vivim sembla que condueix a un resultat satisfactori. Mentrestant, podem insistir, en la qüestió de les consultes, tenint clar com dret de participació no es pot limitar sols al del model d'Estat, sinó a diversos camps de les decisions polítiques, als corresponents nivells territorials (barri, municipi, comarca...).

Prima, doncs, la resposta directa i fàcil, estar o no per de la independència son opcions legítimes a elegir votant. Constatem el tancament numantí que encapçala el govern, la reafirmació de la unitat de la nació espanyola ignorant que altres pobles també volen ser nació. Tanmateix, no podem deixar de pensar en la perspectiva d'una Europa en la qual es dissolgueren els estats-nació, donant cos a una entitat supranacional que accepte la diversitat real existent.