Política o polítics?

L'addicció a la política té alts i baixos. Un hi perd la fe, la recupera, la torna a perdre..., segons les circumstàncies. De fet, no es perd la fe en la política en abstracte, sinó en els polítics que l'elaboren, manipulen i perverteixen. En les campanyes electorals, difonen programes –polítics, econòmics, socials– en la confecció dels quals la majoria no intervenen i dels quals sovint divergeixen. La dinàmica del sistema els despersonalitza i els provoca frustració, que només queda compensada per la vanitat, la presumpció i la paga. La pràctica de la política no és una professió: és una incidència. En realitat, els polítics són eines de treball, destinades a usos i temps indeterminats i, acabats aquests, tenen poc o cap valor i, amb poques excepcions, són apartats i oblidats. L'estampa patètica de veterans en cerca de lloc, recorda el monòleg de Joan Capri d'un nàufrag que s'enfonsava i demanava el salvavides a un que surava: «Deixi-me'l! Deixi-me'l!», li deia. Qui el té no el deixa!

Els polítics que governen –mentre dura– tenen molt a favor, tot i que els costa identificar-se amb el poble, que els veu distants. A les municipalitats, la proximitat amb la ciutadania és més fàcil. Els polítics purs en teoria, els parlamentaris, són els més malparats. Engolits pel remolí legislatiu, les seves iniciatives es dilueixen en una barreja concupiscent d'interessos, pactes i pressions partidistes, mentre premen transcendents el polsador del «sí» o del «no». El més difícil de l'escala política, però, és l'oposició, per a la qual s'ha de tenir molt d'aguant, convicció, dedicació, agressivitat i una bona dosi de mala bava. Pel Congrés han desfilat exemplars propis d'un zoològic, molt interessats pels catalans.

El dia 25 d'agost passat, moria als EUA Ted Kennedy, un demòcrata reconegut mundialment per la seva gran tasca en pro de les llibertats i la justícia. Durant 47 anys ha fet sentir la veu no tan sols al Senat del seu país, sinó que amb missatges de pau ha recorregut la major part dels països de la terra. Pacifista convençut, s'oposà a la participació del seu país en les guerres. L'actual president Barack Obama l'ha definit com «el defensor d'un somni» i «un dels homes que amb més èxit ha servit a la democràcia». Les comparacions amb un polític de la talla de Ted Kennedy fan empetitir.

L'engranatge polític trontolla a tots nivells. La crisi ha engrandit les esquerdes i empitjora cada dia. Costa sentir propostes recolzades en arguments convincents i sòlids: plana el desconcert. Es fan declaracions barroeres que són insults a la intel·ligència. «Què diu aquest?», se sent. En llegir l'article molts recordaran la meva etapa política. He de dir que no n'estic penedit o ressentit, ni sóc derrotista: parlen les experiències viscudes. Una altra cosa és la il·lusió política que, empolsada, hiverna oblidada en un prestatge de la golfa. Es diu que no s'ha de perdre la il·lusió i no l'he perduda: senzillament, no la faig servir.