Tirar-los fora!

El rebuig creix, la present situació em recorda el clima d'altres moments ja al final de la dictadura i a la transició. El “diguem no” de Raimón, aquella altra estrofa de Celaya cantada per Paco Ibañez que ens animava a portar-los fins la mar, o l' Estaca de Llach, expressaven el desig que molts de nosaltres corejaven juntament amb el “que s' en vagen, s' en vagen, s' en vagen...”. Aleshores el “no” també unia, feia confluir a aquelles opcions que volíem canviar les coses, hi havia, però, un debat de fons que calia tindre present, almenys així ho pensàvem alguns. Es tractava preveure algunes propostes en relació al post franquisme.

La principal i majoritària força de l' oposició era el Partit Comunista, el PSOE era quasi inexistent, la seua política, la dels comunistes, era la del pacte per la llibertat, la qual implicava que calia un compromís amb la dreta i el post franquisme i, per tant, que no calia plantejar objectius “revolucionaris” o “trencadors”. Altres sectors d'esquerra ens situàvem en un línia oposada, calia ja plantejar objectius més enllà del pas a la democràcia formal. Al meu parer les dues postures erraven en part, el resultat va ser allò que coneguem, una transició pactada que ha afavorit al sistema.

Escolte ara mateix també opinions o declaracions, que emfatitzen que ara no hi és moment de concretar propostes, això vindrà després, el que ara cal es tirar a aquesta gent dels governs, acabar amb la seua majoria absolutista. Totalment d'acord amb aquesta premissa, però, sols en part, puix, no la trobe incompatible amb anar fent i definint punts d'encontre, o propostes en positiu en relació a com refer el país, com abordar els canvis qualitatius que caldrà definir i portar a la practica. No es tracta sols de crear una nova majoria pels canvis i les transformacions, sinó de preparar les bases de tot allò que eixa majoria deurà abordar des de les diferencies i allò que podria ser el nucli de reformes a compartir.

Entenc que cada proposta electoral vulga competir amb les altres forces, que es considere que les formules de coalicions preelectorals sols donaran en àmbits locals, i més, quan ha aparegut un nou agent polític com Podem, que vol menjar-se el món i al qui se li pronostiquen resultats excepcionals.

Dit això, torne a insistir, les aliances de govern, una vegada puguen formar-se noves majories, deurien tindre ja avançat un paquet de mesures o propostes compartides, més o més pensades, en relació a temes tan rellevants com serien entre altres : prioritats immediates, reformes legislatives, com recuperar sectors estratègics productius, que fer davant de l'atur, polítiques en matèria de habitatge...

Pensem, doncs, amb el present, i, tanmateix, amb el futur que pot vindre, la història, com ha estat la recent, aporta lliçons que ajuden a no caure en la llei del pèndul, o en escorar l' estratègia molt a curt termini, tal i com crec observar en declaracions de persones que possiblement van a estar protagonistes del canvi, això sí, s'ha d'aconseguim tirar dels governs a aquesta gent, més aviat gentola.