“Podemos” o Podem...

Poc abans d'acabar el segle XX, Josep Ramoneda reivindicava recuperar la passió política, aquest comentarista i pensador venia a dir-nos que durant el segle que finiquitava la ciutadania havia viscut la passió i la il·lusió en política, remarcant com al final, després de la caiguda del mur, que fou la gran promesa fracassada, s'intentava reemplaçar la il·lusió política per la il·lusió econòmica posant fi al període de la passió política, tanmateix assenyalava com la passió podia reaparèixer...Doncs, sembla que quelcom esta passant i el fenomen “Podemos” n'és la prova.

No voldria caure en la desqualificació, però, la posta de llarg d'aquesta opció, la qual s'ha configurat com a “partit” en competència amb els altres afins o d'esquerra, em suscita tota una sèrie de consideracions que voldria exposar en el marc de les idees o propostes que, al meu parer, també, serien part d'eixa passió política. Algunes reccions crítiques que he llegit insistien el caràcter “sucursalista”, en els termes que Fuster ens plantejava a “Nosaltres els Valencians”, que havia tingut el procés de “Podemos” al nostre País, i quan parle de País, ja sabeu quin és.

Apuntaria que estem davant d'un fenomen emergent que arreplega desitjos i reivindicacions urgents existents a tot l'estat, i que, per tant, apunta a una necessitat de canvi als centres de les decisions i els poders, els quals son a Madrid i Brussel·les. Altre aspecte del tema serien les persones que s' han situat al capdavant del procés, amb una dosi elevada de culte al líder, aspecte aquest que de moment deixaré de costat encara que no puc ocultar la meua reserva al culte a la personalitat.

Com que és evident que la cúpula de “Podemos” esta formada per una gent instruïda i experta en temes social i polítics, cal emplaçar-la a assumir la raó històrica del valencianisme com aportació a la democràcia i al canvi. A hores d'ara, totes les opcions valencianes que aposten pel canvi de sistema i model tenen clar, en major o menor intensitat, que no som tres províncies administratives, puix la reducció a la condició “provincial” és precisament allò que vol el sistema, allò que convé al capital, als mercats i als centres de decisió no democràtics.

Si “Podemos” se situa contra la casta i el sistema, aleshores, deu concloure que un element d'eixe sistema es la condició del poble valencià com poble sense identitat i subaltern. Cal ser coherent, una cosa és situar les urgències en termes de prioritats i, altra cosa ben diferent, ignorar el fet diferencial valencià. Vull confiar que la gent que s' ha apuntat al nou partit, com Toni Montiel, amb el qual vaig compartir aquella experiència dels setanta assembleària i consellista de plataformes anticapitalistes, introduïsca al seu sí idees i propostes que apunten a un País Valencià més igual, just, democràtic, i òbviament, amb un autèntic autogovern.