Arrugues i ‘punks' que no moren

Quan encara ningú havia obert la boca en la comissió d'investigació sobre el frau fiscal, dos detalls d'imatge van aportar significat sobre el que es viuria al Parlament durant més de quatre hores. Un gran exercici precisament estètic de retrets, judicis, justificacions, fugides d'estudi i punyalets de tots contra tots (s'havien oblidat que és any electoral?), enmig d'uns murmuris sostinguts per part de diversos bancals –amb especials ganes dels diputats del PP–. El president de la comissió, David Fernàndez, va haver de demanar silenci diverses vegades. Als representants del PP i CiU –a la seva esquerra–, els va dir que feien de “gol sud” que interrompia els situats a la dreta (el PSC, ICV, C's i la CUP), per bé que, després, altres diputats van haver de ser amonestats. La cirera va ser en la segona part de la compareixença de Mas, quan va renyar, de nou, els del PP com si fos en un institut: “Els senyors del PP que estan fent corrillo, poden anar al bar si volen, però això és una comissió d'investigació.”

Per aquest dia, el diputat de la CUP havia triat una samarreta amb el lema “Punks not dead, are in the kitchen” (‘els punks no han mort, són a la cuina'). Quan va entrar a la sala, encara amb jersei, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va deixar anar, com fent broma, a un grup amb qui parlava: “Aquest, com d'excursió.” Després, Fernàndez va fer el gest d'anar a buscar el president Mas i entrar amb ell a la sala, enmig d'un núvol de fotògrafs que havien bregat per una posició en l'estret passadís.

Des que va començar la seva intervenció inicial, de 37 minuts, a Mas se li va tornar a dibuixar un clotet al front, en forma d'arruga dilatada, del qual l'articulista d'aquest diari Manuel Cuyàs ja va parlar en un article fa dies. A les primeres files, Mas era acomboiat per Francesc Homs (conseller de la Presidència), Joana Ortega (vicepresidenta) i Lluís Corominas (secretari general adjunt de CiU).

Com un avís per a navegants, el president va començar per dir que el que faria seria “tornar a donar explicacions”, i d'inici, es va centrar en el cas Pujol (la confessió de frau fiscal de l'expresident) i el de les ITV i “deslocalitzacions” (que implica el seu fill, Oriol Pujol). Però després les preguntes dels altres grups van fer desfilar el cas Palau –que ja havia tingut una comissió d'investigació–; els diners a l'estranger del pare de Mas; els negocis de Prenafeta (exsecretari general en el govern de Pujol) i Alavedra (exconseller); les presumptes comissions per obres públiques (amb el mític 3%); alguns casos de corrupció ja tancats, i les relacions de Mas amb la família Pujol, amb el saquejador del Palau, Fèlix Millet, i amb altres noms sospitosos...

Mas va bascular entre el relat pausat i detallat, la justificació personal, la defensa del partit i la institució, el to de pedagogia d'escola i el contraatac en forma d'alguns sonors clatellots a l'oposició. ERC, per boca d'Oriol Amorós, va mossegar, preguntant-li directament si calia esperar la sentència del cas Pujol perquè el seu partit fes un mea culpa. Miquel Iceta (PSC) li va fer una bateria de preguntes amb els diners del seu pare a l'estranger –un cas tancat– com a nova punxa, i Alícia Sánchez-Camacho (PP) va intervenir –cridar– en castellà i amb to de míting per barrejar-ho tot, embalant-se a cada frase: “Coneix l'origen de la fortuna possiblement il·lícita del president Pujol? Sap si aquesta fortuna il·lícita prové del 3%?”, i qualificant Mas com “el vuitè fill” de Pujol. De fet, les ganes d'escomesa de la popular van fer que en un cert moment l'errés i s'adrecés a Mas com el senyor Pujol. La cosa no devia fer gaire gràcia a Mas, que, després que diversos grups li llancessin a la cara que el seu camí polític l'hi havien obert corruptes, va fer el gest de treure's una espineta: va deixar clar que ell no havia estat “l'escolanet” de Pujol.

L'actitud de Sánchez-Camacho va fer que diversos grups li recordessin el cas Bárcenas, i ella, instal·lada en el murmuri, va deixar anar un “no comparis”. L'agressivitat de la líder del PP va contrastar amb Albert Rivera (C's), més bel·ligerant en altres ocasions, que ahir va intervenir en català i sense vociferar. Joan Herrera (ICV-EUiA), per la seva banda, va insistir més en els nivells de confiança de Mas amb la família Pujol, amb Millet i Prenafeta, i en si mai va sospitar res en la seva trajectòria política. “Vostè ho deu conèixer tot de la vida privada dels diputats amb qui treballa”, li va replicar Mas. A estones, la compareixença es va bellugar en el terreny fangós d'allò més personal. “Amb les informacions que han aparegut, vostè no canviarà la manera d'actuar?”, li va demanar Isabel Vallet (CUP). Per CiU, va sortir a defensar el president, de manera també molt aferrissada, Meritxell Borràs, que no va estalviar atacs agres contra ERC, en un símptoma clar que les relacions entre els dos partits sobiranistes estan pitjor avui que abans-d'ahir.

En la segona part de la sessió, els retrets van pujar de to. Arran d'un atac a la jugular de Sánchez-Camacho, Mas li va dir que un dia ella hauria d'explicar-se i revelar de què coneixia l'empresari Javier de la Rosa (va sonar com el maragallista “vostè té un problema, i aquest problema es diu 3%”). La líder popular s'hi va tornar vomitant amb ràbia que no coneixia De la Rosa. Mas li va aconsellar tranquil·litat i, irònicament, va afirmar: “Sap què li dic? Doncs que jo tampoc el conec.” I el punt final, que va ser l'última frase que es va sentir en aquella sala on s'havien abocat tota mena de casos, ombres, negocis, percentatges, alliçonaments i silencis –els silencis amb els propis draps bruts–, el va posar el diputat amb el lema dels punks que no moren sinó que són a la cuina. Després d'agrair la compareixença de Mas, va acabar etzibant: “I jo tampoc conec Javier de la Rosa.”