El fracàs del règim del 78 i el seu joc de “la definició ideològica”
PODEM DIR-HO MÉS ALT
Vaig tindre una animada i interessant conversa amb Vicent Sanramon després de l'entrevista que li vaig fer al senyor Pitarch, en els encontres de política que tenim tots els dijous a les 20h a La Marjal Café Bar. Arran de la nostra discussió, l'amic Vicent Sanramon publicà el seu article “Podemos, o el perillós camí de la indefinició ideològica”, on em cita directament. Una vegada fetes les reflexions que expose en l'article “L'esgotament del «marc ideològic» del règim del 78” (el qual va sorgir com a resposta a un article del senyor Pitarch on em citava), estem en disposició de respondre directament al nucli del plantejament que ens fa Vicent Sanramon al seu article, del qual allò que ens interessa discutir es pot sintetitzar en tres extractes del seu text:
1) Vicent Sanramon m'atribueix aquestes paraules: “No som d'esquerres ni de dretes perquè nosaltres ja hem superat eixa dicotomia que és més pròpia dels partits tradicionals”; no obstant, jo no m'acabe de reconèixer en elles i el que veig en eixa suposada cita és una comprensió interpretativa dels plantejaments que li vaig fer a l'amic Vicent. Acostume a dir que no es tracta de “no ser ni de dretes ni d'esquerres”, sinó, ben al contrari, es tracta de “ser de dretes i d'esquerres” (segons el vell prisma interpretatiu) com a moviment ciutadà que colonitza la forma partit (això si, un partit instrumental perquè com a moviment ciutadà PODEM no es defineix a través de la forma partit) per tal d'accedir a la direcció de les polítiques públiques des del maneig de les institucions sense estar mediatitzat per les estructures partidistes que condicionen inexorablement l'acció política a un enfocament sectari. Si volem política ciutadanista (perquè la política partidista ja veiem on ens porta), l'horitzó d'acció política ha de ser no partidista i transversal. D'ací l'exigència de primàries obertes (sense trampa ni cartó, és a dir, sense quotes) per designar candidats a les eleccions.
2) Vicent Sanramon diu: “els cal assaltar les institucions en aquest moment d'efervescència del seu partit i el camí de la indefinició ideològica potser els ajude a aconseguir-ho”. On l'amic Vicent veu “indefinició ideològica” el que hi ha és una lúcida anàlisi de la situació sócio-política actual, on l'eix “dreta-esquerra” cau obsolet front a l'eix “baix-dalt” com a prisma interpretatiu encertat per tal d'explicar el desastre que ens tenalla sense commiseració. I és que si “baix” estem la majoria, “dalt” hi estan no sols els capitals financers, bancs i grans empresaris, sinó també els partits polítics del règim, que estan, en major o menor mesura, “ben entramats per ahí allà dalt”. Amb aquest discurs es connecta amb la gent, no perquè s'aconseguisca enganyar-los d'alguna forma sinó perquè recull un sentir majoritari que no es xifra en termes de “dreta-esquerra”.
3) Vicent Sanramon diu: “Esquerres i dretes són conceptes encara vigents, tot i que només fóra com a referents valoratius”. Jo també podria sostindre que la teoria ptolemaica té vigència encara que fóra com a referent valoratiu, perquè és ben possible seguir explicant els moviments astrals segons la teoria de l'antic astrònom greco-egipci tot i que la precisió del model és molt inferior a la moderna teoria astronòmica i aquesta pot explicar fenòmens que l'altra no podia. No seria sensat intentar defensar l'actualitat de Ptolomeu pel fet de poder descriure bé alguns fenòmens i també pel fet de poder fer algunes prediccions acurades amb el seu model. Òbviament, la teoria astronòmica actual és molt més potent, explica més fenòmens (també els explica millor) i permet fer més prediccions i amb major precisió. El canvi de paradigma científic ací descrit ens serveix per il·lustrar el canvi de paradigma interpretatiu que cal hui en dia a la nostra societat per tal de problematitzar amb precisió i sensatesa tant el problema com la solució. El problema no és ideològic hui en dia; el problema és que en compte de gaudir d'una democràcia, patim una partitocràcia, és a dir, tenim unes estructures de partit que s'ancoren a l'aparell estatal per tal d'apuntalar unes elits extractives que es xuplen el recursos de la gran majoria. Uns pocs acumulen molt, i els molts pateixen amb poc. Ací, per tant, l'eix explicatiu és vertical (“baix-dalt”) i no horitzontal (“esquerra-dreta”).
Per tant, s'imposa la necessitat d'una resposta ferma a la crisi de sistema polític i a la situació d'emergència humanitària amb pràctiques d'aprofundització democràtica que desenvolupen el sentiment comunitari, el sentiment de solidaritat col·lectiva i el sentiment d'identitat en comú dels veïns i veïnes; pràctiques que han de ser encomanades de forma creixent als ciutadans de forma directa i en detriment d'uns partits polítics i d'uns polítics que han de ser progressivament resituats, en tant que “representants”, en una funció de coordinació de la vida cívica (plagada farcida d'ideologia i preferències personals de tots els veïns) al marge de les seues pròpies inclinacions ideològiques i preferències personals, de forma que la ciutadania acabe per controlar les decisions polítiques amb independència de qui mane (la qual cosa és impossible que passe amb els partits tradicionals i amb la mentalitat representativa pròpia del règim del 78). Però l'exposició més detallada d'aquesta visió de poble, que PODEM Silla promou com a proposta electoral en les properes eleccions locals per als veïns i veïnes de Silla, queda per a una altra ocasió.
I, per cert, la profundització democràtica de què ací parlem sembla anar molt més enllà de l'ética discursiva habermasiana (sense deixar d'integrar els seus principis, certament), ja que aquesta no està clar que passe de ser un criteri regulatiu de correcció de la norma prescrit per al legislador considerat dins d'un paradigma representatiu (alguna cosa així com una idea regulativa kantiana aplicada a la tasca legisladora). Però açò si que desborda per complet el camp de joc d'aquest article i queda per a una altra possible xarrada amb l'amic Vicent Sanramon, que de segur tornaria a ser més que interessant.
(*) Salva Mestre, és pianista, filòsof, activista mediàtic, Secretari General de PODEM Silla.