El dia que el telèfon ja no sona
Molts excàrrecs electes tenen dificultats per trobar feina en sortir de l'Ajuntament
Ser conscient que s'ocupa un càrrec temporal, clau per poder reinserir-se
Fa temps no era estrany conèixer polítics que feia desenes d'anys que ocupaven una cadira al saló de plens de qualsevol ajuntament. Ara, tot i que encara n'hi ha alguns casos, aquesta permanència vital a la política municipal ja no és tan habitual. Ja sigui per la necessitat dels partits de posar cares noves a les seves llistes o per l'aparició amb força al món local de nous partits que defensen a ultrança la limitació de mandats, el cicle vital del polític local cada cop és més reduït en el temps. Tot i aquesta curta permanència en el càrrec, molts pocs regidors i governants –una minoria– estan preparats per reinserir-se quan abandonen el consistori. La gran majoria de càrrecs electes no ho aconsegueixen fàcilment. No estan preparats per desprendre's de l'eròtica del poder que han assaborit durant els 4, 8 o 12 anys que han passat per la casa de la vila. Tenen diagnosticat el que els experts han batejat com el síndrome del telèfon; de cop i volta deixen de rebre trucades.
“Miren constantment si l'aparell no funciona o si està apagat. Eren el centre del món: els trucaven periodistes, lobbis, persones que li deien que ho estava fent molt bé. I tot això desapareix d'un dia per l'altre. Passen a no tenir poder”, explica Pau Canaleta, consultor en estratègia electoral i política, que remarca la importància de disposar d'una estructura emocional “potent” per poder sobreposar-se a aquest síndrome que afecta gran part d'excàrrecs electes.
Però això no és tot. Fins i tot el en cas que un exregidor o un exalcalde assimilin ràpidament que ja no són el centre del seu món –“molts polítics tenen un ego important i molta seguretat en si mateixos”, afegeix Canaleta–, hi ha un altre aspecte fonamental per a la reinserció laboral dels excàrrecs electes que massa sovint no es té en compte: comprendre des del minut 1 que s'està ocupant un càrrec de forma temporal. I que té data de caducitat.
El gran problema és que mentre s'és al poder es viu al dia. L'agenda del polític municipal està plena de reunions, trobades, comissions i plens. I les seves hores passen volant. Per això no és estrany, tal com indica Canaleta, que la gran majoria de representants municipals no facin “cap previsió de futur”. Es creu que el poder i lideratge duraran per sempre. Però arriben les eleccions, s'obté un mal resultat i es perd la plaça al consistori. “Quan arriba aquest dia és molt dolorós. I si, a més, no t'has preparat bé l'aterratge, és molt complicat reinserir-se”, sentencia Canaleta.
Feina temporal
Preparar-se bé aquest aterratge mentre s'ocupa un càrrec públic és clau pel dia de demà. “Només aquells que tenen clar que la seva tasca és temporal i paral·lelament són conscients que han de demostrar capacitats, teixir una bona xarxa de contactes i mantenir i ampliar complicitats són els que acaben tenint més facilitat per trobar sortides laborals”, afegeix Pau Canaleta.
La repercussió que pot tenir la política en l'àmbit laboral, sobretot en l'actualitat, també està causant un doble efecte pervers al món local. Un d'ells és l'enorme dificultat que tenen els partits per captar potencials candidats amb talent a les seves llistes. Ho reconeix el mateix Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM). “El problema arriba el dia que deixes l'Ajuntament. Probablement no estaràs massa ben vist o t'encasellaran en un partit polític. I al final molta gent pensa: mira, millor si m'estalvio entrar en la política i continuo amb la meva feina”, explica el també alcalde de Premià de Mar.
L'altra conseqüència és el tant per cent de dedicació municipal. Molts càrrecs electes, també dels equips municipals, prefereixen reduir al màxim la seva dedicació al consistori –o directament no tenir-ne– i continuar així amb la seva professió. Aquesta situació, que abans de la crisi afectava sobretot càrrecs electes que no podien sol·licitar excedències laborals –professionals autònoms, per exemple–, s'ha vist afavorida el darrer mandat per la inestabilitat financera de molts dels consistoris del país, incapaços de poder assumir els sous dels regidors. És aquesta la millor manera de governar un municipi? És un altre debat.
Cotització i atur segons les hores de dedicació
A la llarga llista d'inconvenients que dificulten donar el salt a la política municipal hi havia, fins al 2006, una gran pedra a la sabata que dificultava encara més fer el pas: fins llavors tots els càrrecs electes no tenien dret a cobrar de l'atur. Així doncs, quan un excàrrec electe acabava la seva aventura pel consistori al cap dels anys, es trobava sense feina, però a més, sense opció de poder cobrar cap prestació per desocupació.
Després d'anys de queixes i reclamacions del món local, la llei es va modificar a finals d'aquell mateix any, això sí, sense caràcter retroactiu; és a dir, els regidors només cotitzaven a partir de l'entrada en vigor de la nova norma i no pels anys anteriors, encara que fes 12, 16 o 20 anys que fossin a l'Ajuntament. Des de llavors, en tot cas, tots els càrrecs electes de qualsevol corporació municipal cotitzen a la Seguretat Social i, per tant, tenen dret a cobrar l'atur ‘a posteriori' segons el tant per cent de dedicació que tinguin a l'Ajuntament, ja sigui total (100%) o parcial (50, 25 o 10%, per exemple).
Avui, nou anys després que es renovés la llei, la debilitat financera de molts ajuntaments catalans a causa de la crisi fa que siguin molt pocs els consistoris que poden “contractar” càrrecs electes encara que siguin unes hores a la setmana, un fet que, combinat amb les dificultats per reinserir-se laboralment després de passar per la política local, fa que molts regidors, alcaldes i també equips de govern sencers –sobretot a les poblacions més petites de Catalunya– prefereixin reduir fins a la mínima expressió la seva dedicació municipal i mantenir així la seva feina mentre dura la seva aventura al món municipal.
