“Som una nació exclosa”

Tenia catorze raons d'un país per obrir-se al món, però en podríem trobar catorze mil o cent quaranta mil per escapar-nos d'un país que no ens deixa fer res. Són dues coses diferents. Aquest és un llibre en positiu. El catorze respon a un petit joc. Tenia sis o set dates que acabaven en catorze i aleshores em vaig entretenir a mirar si podia trobar alguna cosa l'any 14 de cada segle, com un graó per anar pujant o com a vàlua d'un fil històric. De fet, des del 714 fins al 2014 passen catorze segles amb catorze raons diferents. En cada segle almenys hi ha una raó.

Doncs que l'any 14 de cada segle hi ha una raó transcendental que fa que la història de Catalunya vagi sola i s'allunyi de la història de qualsevol altre país per incorporar-se per si mateixa dins del concert europeu de nacions i anar progressant. El 714, amb la invasió dels àrabs, ja ens vam diferenciar de la invasió que es va produir en altres països, perquè al cap d'uns anys ens vam incorporar a l'imperi carolingi. Vam ser l'únic país de la península Ibèrica dins l'imperi carolingi. Un fet que va ser fonamental, perquè a partir d'aquí les nostres derives tant socials com econòmiques han anat de manera diferent respecte als altres països de la península.

No és cap número màgic, és un pretext per anar mirant endavant.

Deulofeu s'ho agafava més seriosament que no pas jo, això de la matemàtica de la història. Per mi és un pretext, per dir, per exemple, que el 2014 passava alguna cosa ben grossa.

Hi va haver un trencament definitiu. Potser no ens n'adonem, perquè encara estem dins del que en diríem l'ona expansiva, però el trencament ja s'ha produït. Per molts països europeus i d'arreu del món, el fet que més de dos milions i mig de catalans anéssim a votar va ser un trencament absolut. El que passi a partir d'aquí només depèn de nosaltres.

Tot dependrà de com entomem el tema. Si fem el ridícul, malament. Jo confio en el país. El problema és que la gent no té perspectiva històrica; si en tingués, potser veuria que les coses de vegades van per camins diferents dels que volem que vagin, però finalment assolim l'objectiu. La cosa és molt complicada, però jo sóc optimista, perquè el pas endavant que es va fer el 2014 no té marxa enrere.

No puc dir si estem al principi o al final del camí, però crec que el camí, molt i molt llarg no pot ser. El 2015? No ho dic pas. Mira Deulofeu: deia que el 2029 ens tocava ser independents, jo ho firmo. Eren els càlculs matemàtics que ell feia i deia que en aquesta data Catalunya recuperaria la llibertat, després de la desintegració d'Espanya.

Això és el més evident. A mi em va donar molta esperança escoltar, fa pocs dies, un diplomàtic important de l'etapa de Clinton en una universitat de Washington, que deia que, si bé és cert que no els agraden els canvis de l'statu quo, ells sempre estaran a favor de la democràcia i, en conseqüència, per ells el problema català només es podrà resoldre a través de la democràcia. És importantíssim que aquesta idea vagi calant, encara que de moment només sigui als països anglosaxons, i és bo que es vagi veient que nosaltres tenim una raó democràtica. Vés a saber si ens en sortirem o no, però com a mínim ens ho han de deixar provar seriosament.

S'ha falsejat interessadament per determinats lobbies. Sóc advocat i molt aficionat a la història. Jo aquí he anat a defensar-nos, com si fos en un plet contra tres ofensives diferents o contra tres perills diferents. Un és l'autoodi.

Em refereixo a la falta de referents que sovint tenen els catalans, perquè no hem fet mai història de Catalunya en el batxillerat o bé ens hem trobat en una escola amb un ensenyament totalment precari en història de les humanitats en general i de Catalunya en particular. No hi ha referents. Els referents que tenim són espanyols, amb tots els altaveus que té el poder espanyol, que ens ha volgut inculcar que Ferran II, el rei més important de Catalunya, va ser un rei espanyol que només pensava en la unitat de l'imperi espanyol. Això no és veritat, perquè en el moment en què es va morir Isabel el van fotre fora dient que era el vell rei català i que se n'anés cap a Catalunya perquè ho volia democratitzar tot i només emprenyava. La història solvent és la millor defensa per a nosaltres, perquè diu la veritat. La documentació de l'època i la historiografia més recents serveixen per demostrar això. Aquest és el primer perill: no donar referents als catalans. Referents propis.

Segon perill: això que dèiem de la tergiversació de la història per part de gent interessada. Ens havien negat la història fins que l'any 2012 es van adonar que la cosa anava de veritat pel que fa al procés cap a la independència. A partir d'aleshores, hi va haver un entusiasme cap a la història i veies com el diari ABC feia sèries històriques sobre Catalunya, la Fundació FAES editava dossiers i pagava congressos també sobre història de Catalunya i el Ministeri d'Afers Estrangers pagava dossiers de més de 400 pàgines sobre la història de Catalunya per repartir-los per tot el món. De cop els agradava la història. Però, és clar, quina història? La que ells volien. Van veure que la història de Catalunya era el seu gran enemic. Aquí el problema és que ens reconeguin com a nació i l'única manera que no et reconeguin com a nació és negar la història. Han hagut de fer un esforç impressionant per crear una història diferent, per demostrar que Catalunya no ha estat mai una nació i que Catalunya no ha estat mai un estat de dret. Els més intel·ligents reconeixen la realitat, que Catalunya va ser el primer estat de dret d'Europa, però diuen que es va autodeterminar a favor de la unitat d'Espanya...

El perill és que Catalunya és una nació totalment exclosa de la història universal. Hi ha una contraposició bestial: hi ha qui creu que la història de Catalunya demostra que Catalunya és un país absolutament singular que ha fet grans aportacions en la democràcia, amb el primer parlament, la primera Constitució, etc. D'altres, en canvi, pensen que Catalunya no existeix, i això no pot ser. No pot ser exclosa aquella nació que tant ha fet per la democràcia europea i pels fonaments de la mentalitat democràtica europea.

Deulofeu té una teoria, unes pàgines molt interessants sobre el naixement del romànic català. Deia que el romànic mundial havia nascut a Catalunya. Es va haver d'enfrontar a tota l'acadèmia catalana, que ho negava dient que el romànic català és importat de la Llombardia. Ell demostra que les primeres voltes romàniques catalanes són del 950 i 60, mentre que les primeres aportacions llombardes a Catalunya són de cent anys després.

És clar que és un referent. Però jo explico que era molt més important el dret públic català. El dret civil català va ser una concessió espanyola quan van decidir que no quedés absorbit pel Codi Civil espanyol, però li van tallar les ales de manera que va quedar exclòs de qualsevol tipus de reforma. És cert que el dret civil català és una demostració més que tenim una determinada manera d'entendre el món.

Aquí el més important és un dret públic català moderníssim, amb institucions com ara el Síndic de Greuges, que va ser instaurat el 1406 a les Corts de Perpinyà, pel rei Martí. I ara va el Tribunal Suprem i ens deixa com un parrac. Com s'hi atreveixen? Si nosaltres vam inventar el Síndic de Greuges! Que ho diguin, això. Ningú ho ha dit. El dret públic català que va quedar eliminat el 1714 era molt important, i intento dir que Catalunya no és només una nació històrica, lingüística i cultural, sinó que sobretot és una nació política. I sempre, al llarg de la història, Catalunya ha tingut l'aspiració de ser un estat de dret. Des del primer text, la primera resolució i el primer decret de dret públic que coneixem, que és la declaració d'un sobirà català, el 986 a Cardona, on el comte Borrell diu que per la gràcia de Déu dóna justícia, llibertat i dret als habitants. Sempre, des del primer moment, s'ha intentat fer això, acostar la res pública al poble, a través de la justícia, la llibertat i el dret. I ho anem veient fins a arribar cent anys després als usatges. Sempre hem tingut aquesta mentalitat catalana democràtica, perquè érem un país petit que vivia al Pirineu i s'havia de repartir les terres d'una manera precària, per sobreviure. Tot això va fer que hi hagués una mentalitat democràtica. I, així com altres països naixen d'una altra manera, nosaltres vam néixer de la pura necessitat democràtica d'entendre'ns els uns amb els altres, perquè, si no, no hi havia manera de sortir-se'n. Tots els pactes es feien amb escriptures per la terra. L'any 1000 ja es parla del costum malaltís dels catalans de tenir-ho tot per escrit.

Serà la primera vegada que s'anirà a votar amb les circumstàncies d'aquestes noves forces que han entrat en escena i també amb l'independentisme de CiU. Seran les primeres eleccions en què Convergència és un partit independentista. Caldrà veure com lliguen totes aquestes circumstàncies davant l'electorat. A partir de les municipals, hi haurà molts condicionants que hauran desaparegut. S'hauran de posar d'acord d'una vegada per fer una llista unitària. Una llista de país perquè així puguem anar avançant. Sense cap mena de condicionament ni complex. Si deixem enrere les municipals, en què la gent s'hi juga molts càrrecs i llocs, a partir d'aquí s'ha de fer un esforç per anar amb una llista unitària. I si Mas ha de plegar, que plegui. No s'ho mereix, però si ha de ser el problema, que busquin una altra persona que faci de líder, qui sigui. Si anem dividits, no ens en sortirem.

El suflé ha baixat perquè era un suflé mentider; es basava en la mentida, en el fet que la gent es pensava que ja estava tot fet, que ja s'havia aconseguit la unitat. Potser calien les municipals perquè ens serveixin com a catarsi, perquè no està tot fet. Encara hi ha molta feina per fer, i són els que han de pensar si mereixen la independència, si han fet prou per merèixer-la. Si hi ha una llista unitària, una llista de país, estic convençudíssim que guanyarà. És impossible que Catalunya perdi. Ara, si els vas donant peixet amb divisions, això pot ser un desastre. Dependrà només de nosaltres.