“L'actual model de ciutat està esgotat”

Era essencial que no s'escollís a dit el cap de llista, sinó a través d'un procés participatiu. I no sols dels militants i amics, sinó obert a tota la ciutadania. L'octubre del 2013, vam obrir-lo, amb una campanya de quinze dies. Es va presentar Josep Maria Carles i jo. Hi van votar gairebé 500 persones. Va ser emocionant ser al carrer amb l'urna; tothom et venia i et comentava el que li semblava. Era una manera diferent de treballar. Els temps han canviat. Jo vinc del 15-M i hi ha temes que són bàsics. Un és la limitació de mandats: ja vaig dir que no volia estar més de dues legislatures, màxim una tercera i sols si l'assemblea ho demana. Els altres són la limitació de sous i tenir una agenda pública. Demanaré a tota la candidatura que porti a terme aquest mateix codi ètic. La política ha canviat, res no és el mateix que abans del 2011 i cal donar exemple.

El nostre objectiu no és ser-hi presents, sinó governar. Perquè sols governant es pot transformar la realitat. I jo almenys vinc d'una realitat molt dura. Visc situacions molt càustiques dins la nostra ciutat. Com ara gent amb pobresa energètica. Fins que no vius directament com és estar amb una família que no té per pagar la calefacció o l'aigua corrent, no te'n fas a la idea.

No, però ho he vist, perquè alguns dels meus millors amics –dues famílies de la Plataforma pel Dret a l'Habitatge (PDH)– ho pateixen cada hivern. Anar a casa seva una tarda de gener a visitar-los i adonar-te que no tenen calefacció i han d'anar amb mantes és molt dur. Sobretot per a la canalla. Per a nosaltres és molt important canviar aquestes situacions.

Segons l'Ajuntament, molt poca. No està quantificat, però jo considero que moltes persones, perquè hi ha una dada concreta important: quan es va obrir l'elecció de pisos socials a Lleida, hi havia una cua de més de 2.500 persones. I això era abans que comencés la crisi forta. Avui dia, són moltes les persones a Lleida que han estat víctimes de la crisi. Hi ha un 13% d'atur a la ciutat, però hi ha molta immigració: unes 10.000 persones no tenen feina, i moltes no reben cap contraprestació econòmica. L'Ajuntament no dóna ajuts suficients per poder-ho pal·liar. Sols atorga ajuts insuficients que no duren en el temps: et donem 100 euros per pagar l'aigua quatre mesos... Sols que tinguis dos nens, aquests diners es gasten molt ràpidament. I més aquí, que tenim privatitzada l'aigua. Amb la llum i el gas, passa el mateix. En definitiva, no hi ha ajuts suficients des de l'Ajuntament.

Això diuen, és el seu discurs. Però no me'l crec. Aquests vuit anys de majoria absoluta els han fet perdre el contacte amb la realitat del carrer. Si realment tinguessin contacte amb la gent que està patint, no ho dirien i s'adonarien que els ajuts són absolutament insuficients. Això és el que ha de canviar. Cal que entrin al govern persones que sàpiguen el que està passant. I ara no hi són. L'oposició institucional del PP i CiU encara en tenen menys, de contacte.

Som conscients que assolir el govern és difícil. Farem pactes de govern amb qui sigui sempre que accepti el cent per cent del nostre programa. Però aspirem a governar i volem que es compleixin tota una sèrie de coses, prioritàries per a nosaltres. Si Ros o Postius estan disposats a fer tot el contrari que els darrers anys, tant al govern com a l'oposició de la Paeria, a la Diputació i al Consell Comarcal, llavors parlem-ne. Però ho dubto.

La primera mesura que portaríem a terme en cas que guanyéssim seria retirar el suport al consorci sanitari. La segona, declarar Lleida ciutat lliure de desnonaments. Venim d'una mitjana de vuit desnonaments diaris. Ara segurament n'hi ha menys, perquè molts bancs, veient com de malament els anava per a la imatge pública la feina de la Plataforma pel Dret a l'Habitatge, quan algú hi va amb la plataforma tot són solucions. La pressió mediàtica és molt dura. La pressió del carrer i la dels mitjans de comunicació han d'anar de bracet, perquè són imprescindibles. Sembla mentida, però encara hi ha moltes famílies que no saben que existeix la PDH. És gent que si s'organitza pot aconseguir resultats i canviar situacions. S'hi ha de poder arribar i els bancs ho saben. I quan veuen que els arriba gent no organitzada o sense advocat, fan el mateix de sempre: prioritzen el seu benefici, independentment de la situació de les famílies. Considero que a Lleida hi deu haver entre dos i tres desnonaments diaris, però com que al CGPJ també en van canviar el procediment perquè no els interessava, és molt difícil de saber. I ens preocupa l'ocupació de pisos buits. Sols al barri de la Mariola, hi ha cent famílies que no tenien on anar i han ocupat pisos buits de bancs. A principis del 2014, un petit estudi va detectar uns 4.000 pisos buits a Lleida. A l'Ajuntament es va aprovar una moció per multar els propietaris amb més de deu pisos buits, i a Lleida hi ha molts pisos en mans de bancs i d'especuladors. Gent que va comprar sòl per urbanitzar i està esperant que els preus tornin a pujar. Mentrestant, el consistori els ha rebaixat l'IBI, que ha passat d'urbà a rústic. En paral·lel, tampoc ha multat ningú. Cal una xarxa d'habitatge digne per a totes les persones que no hi tenen accés. Les mil famílies desnonades no tenen on anar.

Sobreocupant pisos o a casa de familiars i amics. Cases on viuen més de dues o tres famílies. Aquestes ocupacions s'han de legalitzar.

A Lleida, hi ha un 13% dels ciutadans a l'atur. Respecte a altres llocs, l'índex és més baix, però som la primera província catalana en emigrants: persones que s'han format aquí i han marxat fora. 15.000 a Europa i 9.000 en altres províncies de l'Estat espanyol. Sobretot gent jove, que aquí no té futur laboral i que quan troba feina és en precari. L'Ajuntament s'aferra al parc científic i tecnològic del turó de Gardeny. Però és sols un lloc on van empreses que exploten la gent, sous baixos i precarietat màxima.

A buscar empreses amb alt valor afegit. Ara vénen perquè els surt molt bé. El problema és que, quan trobin altres llocs amb sous més baixos, marxaran. A més, els parcs científics són una bombolla, i alguns, com a Girona, estan en bancarrota. Apostem pel Green New Deal, una proposta dels Verds europeus. És l'economia verda amb productes d'alta qualitat, amb valor afegit i que creïn llocs de treball estables. Lleida pot parlar molt del lligam entre món rural i urbà i les tecnologies associades. Tenim una de les facultats d'agrònoms més importants d'Europa. El nostre futur és bastir aquest tipus de nova economia, perquè la gent es pugui quedar a Lleida. No pot ser que el model social sigui portar empreses que generen precarietat. I no sols a Gardeny, també amb el parc dels Barrufets, on es crearan pocs llocs de treball i en precari. Passa el mateix amb les grans superfícies comercials: n'hi ha una que renova tota la plantilla constament. Això s'ha d'acabar. Als majors de 45 anys a l'atur se'ls diu que no treballaran mai més. Se'ls ha de trobar una solució. Han de poder aconseguir tenir un futur digne a la nostra ciutat, especialment les dones.

És el model de ciutat el que està esgotat, i l'econòmic, que en forma part, també. Està basat en el ciment i el totxo, i es vol ressuscitar. Ara es comença una altra vegada a dir que cal reindustrialitzar. El govern de la ciutat, després d'haver apostat per l'economia del coneixement al turó de Gardeny –però portant-hi aquelles empreses que dèiem–, ara parla del polígon de Torreblanca, on diuen que atrauran empreses importants. I jo em pregunto: “De quin tipus?” Perquè a Lleida les úniques indústries són les agroalimentàries i ja estan molt posicionades i tenen el creixement que tenen... És parlar per parlar.

El pitjor de tot aquest assumpte és que ha afectat la ciutat. No podem permetre que una picabaralla entre dues persones d'un equip de govern faci quedar malament tota la ciutat. És important que mai més torni a passar. Per això, és decisiu treballar en la transparència. Volem fer una auditoria pública per saber on ha anat fins al darrer cèntim dels nostres impostos. Cal esvair qualsevol ombra de dubte. De moment, la documentació que ha anat sortint a la llum d'aquest afer parla de coses legals. Una altra qüestió és si són ètiques o no. Potser és legal gastar diners en corbates, però jo me'ls gastaria a pagar les factures de gas de la gent que no es pot escalfar. No podem dir res més.

Quan vam ser al tripartit, vam redactar el primer pla de participació ciutadana. Amb els anys, ha quedat desfasat. Hi ha un tema bàsic: les consultes. Des del 15-M, la ciutadania vol participar. Proposem fer una consulta sobre les Basses. Ho ha demanat no sols ICV, sinó també altres forces polítiques. I una altra sobre el consorci sanitari, perquè la ciutadania ha de poder escollir quin model vol. L'Ajuntament diu que ha creat consells de participació, però acaben sent sols llocs on va el regidor de torn, explica una qüestió i, com a màxim, la gent li fa preguntes. Si creiem de veritat en la participació, els consells han de poder decidir coses. Decidir cap on van els pressupostos. La ciutadania ha de poder gestionar la política.

Jo ja ho he fet. És imprescindible. Som un partit de frontera, però a ICV a la ciutat de Lleida hem fet una aposta decidida pel sí i sí durant el 9-N i, després, a favor de la independència. És bàsic crear una nova república on l'eix vertebrador sigui la justícia social. Vaig ser al Palau Sant Jordi i, excepte una, totes les intervencions van destacar com a eix tenir un projecte social sòlid per construir una república independent. Si no, sols canviarem un estat per un altre. És una oportunitat única. Hem d'intentar convèncer els companys federalistes que la independència és el millor camí per garantir tota una sèrie de coses. Durant anys, jo vaig ser federalista, però he quedat sense arguments. I el federalisme, sense projecte.