La crisi qüestiona la gestió del finançament municipal

Especialment en l'època de la gran bombolla immobiliària, incomptables ajuntaments catalans van potenciar aquest tribut –l'impost sobre construccions, instal·lacions i obres, i les plusvàlues– perquè en podien treure “molt de suc” i, a més, “políticament tenia un cost menor”, explica el catedràtic d'hisenda pública de la Universitat de Barcelona (UB) Joaquim Solé i Vilanova, ja que tan sols els havien de pagar els promotors. Amb la caiguda en picat del sector de la construcció, la recaptació d'aquest impost per part dels municipis també s'ha ensorrat –és el que més s'ha reduït amb la crisi–, i això ha posat contra les cordes molts consistoris que s'havien refiat d'aquest tribut en detriment d'altres per finançar projectes.

Fins al 2007, moltes poblacions que tenien possibilitats d'expansió urbana pressupostaven com a ingressos vendes de sòl municipal que s'acabaven de requalificar per ser edificables. Fins aleshores, la compravenda entre ajuntaments i empreses era àgil, i molts consistoris, amb la suma de diners que preveien ingressar, feien inversions importants en equipaments. Però, amb l'arribada de la crisi, el 2008, tot va canviar. “El que ha passat en molts municipis és que han tirat endavant la inversió i aquest patrimoni no l'han pogut vendre. I, a més, si ara el venguessin, n'obtindrien una tercera part del que n'esperaven quan el van requalificar”, lamenta el catedràtic de la UB.

L'impost sobre béns immobles (IBI) afecta tots els veïns empadronats en un municipi i és, amb diferència, el tribut que ara mateix genera més ingressos per als ajuntaments catalans per la via impositiva –fins a un 50%–. Però té un gran problema: aquest tribut, a diferència dels vinculats a la construcció, sí que té un cost polític alt. En primer lloc, perquè, per regla general, els ciutadans no volen pagar impostos i, per això, molts ajuntaments, en època de vaques grasses, van preferir mantenir aquest impost en el nivell mínim i autofinançar-se bàsicament amb la construcció i la hipotètica venda de patrimoni. “Aquests consistoris són els que han tingut més problemes per quadrar les arques”, sosté Vilanova, ferm defensor d'apujar aquest impost, que es calcula tenint en compte el tipus màxim que imposa la llei –fins a l'1,23%– i el valor cadastral dels immobles.

Si el cost polític d'apujar el tipus impositiu ja és alt, no hi ha mesura més impopular que fer una revisió cadastral, ja que, per regla general, els immobles i finques quan es revaloren augmenten de preu. I, com més valor tenen els immobles, més paguen els seus propietaris d'IBI. I què passava abans de la crisi? “Més de la meitat dels ajuntaments feia 25 o 30 anys que no tocaven els valors. I és una revisió vital, perquè afecta el principal impost municipal”, emfatitza el catedràtic d'hisenda pública.

A molta distància del que suposa l'IBI pel que fa a ingressos, hi ha altres impostos i taxes que ajuden a finançar els ajuntaments. En aquesta segona categoria, el que pot generar més diners és l'IAE, sobretot en ciutats que acullin grans empreses, com Martorell. La crisi també ha afectat molt els ingressos per taxes i preus per ús dels equipaments municipals. En són un exemple paradigmàtic les escoles bressol. Amb la desaparició de les subvencions de la Generalitat, molts consistoris s'han picat els dits. “Han assumit el cost de la subvenció i han apujat tarifes per compensar la despesa. Però les famílies que estaven a l'atur han deixat d'anar-hi. Per tant, al final els ajuntaments hi han abocat més diners, però els ingressos per l'ús del servei no han incrementat; al contrari, han caigut”, sosté Solé Vilanova.

Amb l'arribada de la crisi, s'ha tancat l'aixeta dels bancs. A més, no tots els ajuntaments poden demanar préstecs. En aquest sentit, els que tenen entre un 75 % i un 110% de deute acumulat –el màxim autoritzat– han de demanar autorització a la Generalitat. I després l'entitat bancària ha d'acceptar l'operació, cosa que abans de la crisi era del tot impensable.