“No tinc cap intenció de fer alcalde Àngel Ros”

L'experiència mai fa nosa i sempre serveix, tot i que des del mandat 1999-2003 ha canviat molt tot, com la situació econòmica o la del país, així com el contrincant i actual alcalde, però no les maneres de fer del govern municipal. I les prioritats, per tant, també han de canviar, perquè s'ha invertit molt en els darrers anys i llueix poc, mentre que la gent ho passa molt més malament ara que fa una dècada.

De l'etapa del tripartit municipal, poca cosa, però sí el model nostre de fer les coses. Àngel Ros, no sé si a desgrat o amb ganes, ha diluït moltes coses positives que es va fer en cultura, comerç i, sobretot, en l'àmbit de la participació i dels drets civils de la ciutadania que havia engegat Xavier Aluja en matèria de cohesió i integració dels immigrants.

Veient el panorama actual em costa mullar-me, però els dos o tres regidors que ens donen algunes enquestes em semblen, només, un bon principi. No ens conformem i l'objectiu és intentar una major representació.

És factible evitar-la i la voluntat és aconseguir un doble efecte. Primer és trencar la dinàmica de quatre anys en la qual el partit socialista ha fet una política de dreta i tornar a les polítiques de progrés a l'Ajuntament. I, en segon lloc, fer que l'independentisme sigui majoritari a la Paeria amb totes les forces que sumin.

S'ha intentat i s'ha parlat, però no es tractava de fer un nyap o de buscar un acord perquè sí. Havia de ser una aliança coherent, amb objectius clars i comuns i creïble davant la ciutadania. Crec que hi ha hagut massa interessos partidistes en algun cas i també que els partits d'esquerres som molt puristes en la nostra ideologia i ens costa acceptar desacords, renúncies i compartir. I ja li puc assegurar que no ha estat una qüestió de caps de llista.

Sí, hi havia propostes pragmàtiques, però al final no ha estat possible un gran acord. Era una oportunitat, però ERC ho ha compensat per una altra banda amb la confecció d'una candidatura potent i que té l'equilibri entre els plantejaments d'Esquerra, d'Avancem i de gent molt vinculada a moviments associatius.

Crec que no ha estat el cas. A més, sempre ho he dit i sempre ho he pensat. Si algú que es cregui millor es vol presentar i ser cap de llista, no tinc cap problema per fer una passa enrere. No crec que sigui millor que ningú. Però sí que en tot aquest temps m'he sentit reforçat i per sumar. ERC ha apostat per una llista diversa i el millor cap de llista que pot tenir és el que té. A més, amb l'aliança amb Avancem crec que també sumem més esforços i gent amb ganes de canviar les coses.

És positiu, però també un inconvenient per alguns a l'hora d'arribar a acords, ja que es pensen que ERC se'ls menjarà.

Fa quatre anys vam perdre a tot arreu i vam perdre la representació a molts ajuntaments importants, com ara Lleida. Però tot són cicles i ara el vent ens bufa a favor. Primer ens van fer pagar el tripartit, un pacte a corre-cuita que va fer president Montilla i alguns van pensar que havíem traït Catalunya. Vam pagar el pecat. Ara la gent valora que hem mantingut els nostres valors, la coherència, la centralitat per mantenir el país i el suport al govern.

A les ciutats mitjanes com Lleida, la marca és important i als pobles petits preval més la persona.

S'ha de ser honest, i ja dic d'entrada que no tinc cap intenció de fer alcalde Àngel Ros.

Si diem que l'acció de govern no ha estat bona per a la ciutat i, sobretot, per les formes d'actuar de l'alcalde, el que no farem serà ajudar a mantenir-lo en el càrrec. Massa trifulgues internes i ha perdut legitimitat davant la ciutadania. No anem en contra de ningú i sí a aportar, proposar i, sobretot, a normalitzar el mapa política a l'Ajuntament de Lleida, ja que ara és una anomalia i no representa la realitat social de la ciutat. En cas de pactes, la primera opció és que l'alcaldia sigui nostra.

Miri, ara tenim clar que amb el PP no hi ha possibilitats de pactes a les grans ciutats i el convenciment que amb Àngel Ros, tampoc. I no li dic que si el candidat del PSC fos un altre, potser sí que hi hauria opcions d'acords. Amb la resta, tot és parlar.

El primer que cal fer és una auditoria per saber on som, què se n'ha fet i què se'n fa dels diners de tots els lleidatans i quin marge de maniobra tenim. Els comptes de la Paeria se'ls han de mirar 140.000 persones, tants com veïns. Cal obrir finestres, airejar l'Ajuntament i que hi hagi una veritable transparència. A més, la gent ha de poder decidir com és gasta, almenys, una part del pressupost i que tot el diner públic tingui una traçabilitat i que es conegui què es fa amb els diners des que s'ingressen i fins que es gasten.

En promoció econòmica per ajudar a crear ocupació i en cohesió social i benestar social, sobretot per donar suport a les famílies i persones més dèbils i en risc d'exclusió. L'actual govern ha pres algunes mesures, com la tarja bus gratuïta, bonificacions i altres que potser no cal que siguin universals i sí en funció dels ingressos i rendes de les persones. I vull afegir que per ERC, l'eix social és indestriable del nacional.

Aquest és un gran problema, perquè l'actual alcalde, Àngel Ros, ho ha deixat tot lligat i ben lligat, com se sol dir. Ha renovat concessions importants de la ciutat sense esperar que la nova corporació pugui opinar i decidir i és molt difícil i costós rescindir contractes en vigor.

Doncs buscar un millor servei. Amb els contractes signats fins avui, els serveis municipals no han millorat i sembla que hi ha concessions que van més lligades a activitats de determinades empreses en altres àmbits que al que pertocaria pel servei que es privatitza.

Hi ha aspectes que creiem que són de dubtosa legalitat, com les compensacions en inversions al barri antic quan es desenvolupi una nova àrea urbana. Els experts ens diuen que és una fórmula que no acaba d'encaixar i l'hem d'estudiar molt a fons. No creiem en un pla urbanístic continuista, sinó en fer-ne un de nou i diferent, perquè ara es fan ajustos perquè qui al seu dia va invertir ara no perdi diners o en segueixi guanyant. I tampoc creiem que s'hagi de renunciar a créixer. Lleida és petita per ser una ciutat mitjana, però té serveis, i cars, com si tinguéssim més de 200.000 habitants. I tampoc es pot recaptar més perquè ofegaríem els lleidatans.

Per ser un pol d'atracció i guanyar massa crítica, amb una trama urbana més cohesionada i no com ara amb barris connectats per llargs vials il·luminats i buits. Cal girar el POUM com un mitjó i alhora tenir en compte el Pla Territorial de Catalunya, que ara ni se l'han mirat, per enllaçar amb l'entorn per carretera i ferrocarril.

Caldria saber si les necessitem i, si fos el cas, el problema i el debat és més on s'ubica que si cal tenir-ne o autoritzar-ne. La qüestió és que on ara s'ha pensat ubicar els hípers fan de barrera al comerç de la ciutat, però instal·lats a la xarxa urbana poden ajudar fins i tot al petit comerç. Perquè permetent obrir mitjanes o grans superfícies comercials als accessos de la ciutat provoca que la gent que pugui venir de fora no entri a la ciutat. Van al centre comercial, compren i marxen. Creiem que també hi ha d'haver una política clara de suport als mercats municipals i ajudes al petit i mitjà comerç. Les grans superfícies generen ocupació amb salaris baixos i contractes de mala qualitat i s'estan carregant el sistema econòmic que ha generat riquesa a Lleida i que és el sistema comercial. I el comerç de proximitat fa ciutat i la gran superfície, no.

La gent del sector cultural està vivint moltes dificultats, i no es tracta pas que a la ciutat de Lleida visquin com divos, però sí que els creadors i artistes puguin viure del seu treball. Per tant, cal ajudar-los i, a la vegada, crear sinergies amb el comerç i el turisme perquè Lleida sigui un pol d'atracció cultural. Altres ciutats, com Girona per exemple, han aprofitat molt més el TGV per captar i vendre's com a ciutat. Aquí veig que hi ha una visió més provinciana i provincianista. Pot estar bé fer venir la Carulla, la Lolita i qui vulguin, però després resulta que tenim amagat el fons de Xavier Gosé, un dels artistes més importants de la ciutat. A vegades sembla que és millor i més potent anar a buscar primeres espases i que allò nostre no és prou bo.

Moltes vegades sembla que iniciatives tant nostres i importants com la Mostra de Cinema Llatinoamericà, l'Animac o el premi literari Josep Vallverdú siguin peces fixes d'un calendari per fer política d'aparador. En canvi, són esdeveniments que cal complementar i que siguin viables.