‘Pole position' o intenció de vot
Diumenge de riuades de multituds apropant-se al Circuit de Catalunya. És un bon lloc per posar una paradeta i fer campanya d'un partit polític en genèric? És evident que no. Perquè ahir enlloc es veia cap parada de partits polítics. N'estava ple, sí, de camionetes servint paelles, begudes o gorres (a partir de 10 euros). L'única referència evident de la campanya de les eleccions municipals eren els cartells que lluïen, per estricta sèrie, al carrer que duia els espectadors des de l'estació de la Renfe de Montmeló fins al circuit. Els retrats dels candidats contemplaven, ben subjectats pels fanals de carretera, un gran nombre de vianants que majoritàriament lluïen gorres i samarretes de Ferrari ben puntuals per trobar un bon lloc al circuit. L'anglès, l'alemany, el francès o l'italià dominava sobre el català i el castellà. De camí als autobusos, una dona de botiga enumerava les banderes per països (mentre el seu company duia la bandera alemanya a les espatlles convidant a adquirir-la, potser perquè la pole del dia abans havia estat per a Nico Rosberg). Destacava la bandera en venda a partir de la llengua que entenia, ben bé com els paradistes del Nil. I sí, la catalana també apareixia puntualment dins de la seva llista.
Rosberg va fer bona la pole, ahir. Veient la incertesa de les enquestes en les principals capitals sembla més fàcil apostar perquè el conductor de la pole s'endugui el campionat que pel candidat guanyador de les enquestes publicades. Ara, com pensaran tots els pilots que no surten en el lloc preferent i tots els candidats que no llueixen el cartell de favorit, el guanyador és només aquell que passa primer per la bandera de quadres (el dia de les eleccions o del campionat de fórmula 1).
Els seguidors d'un campionat són capaços de pagar religiosament entrades i dietes (família inclosa, si és compartida l'afició), aguantar hores de sol i un soroll de motor eixordador. Són militants de la velocitat i l'olor de pneumàtic escopit de les rodes. Si la política tingués la meitat de bona premsa que aquest esport (tothom en pot ser seguidor, però pocs són els que poden assumir vols, hotels i entrades, això sí), la desafecció política seria un miratge. Potser abandonarien aquells que continuen creient més en un conductor que en un equip. Avui, possiblement, els únics desafectes de la fórmula 1 són els que recorden les victòries de Fernando Alonso a Montmeló. Nico Rosberg, alcalde!
