Un transatlàntic institucional
Colau gestionarà una gran estructura de poder amb tentacles en múltiples organismes i administracions
La infinitat de fronts que han de cobrir els regidors barcelonins demana un model de govern més aviat ampli
Prop de 150 ens estan vinculats
a la carcassa de l'Ajuntament
Des de fora, pot semblar un ajuntament com qualsevol altre, que, això sí, està dimensionat d'acord amb el volum poblacional i el rang de capital que té Barcelona. Però no. El consistori que en breu governarà Ada Colau és una potent estructura administrativa, formada per una singular carcassa amb diverses capes de poder que conflueixen entre si i que tenen ramificacions amb un entramat laberíntic d'organismes metropolitans. “Això és com un transatlàntic”, comenta un treballador municipal amb unes quantes hores de navegació a les espatlles, amb una definició metafòrica que ajuda a fer-se una idea de la magnitud d'una institució que mou un pressupost anual, en números rodons, de 2.500 milions d'euros.
En un període d'alternança en què el debat polític local està carregat d'incerteses, un factor clau que cal tenir present és quin serà l'esquelet del futur govern d'Ada Colau. És a dir, si el formaran només els 11 regidors de Barcelona en Comú –opció que sembla que perd punts– o si hi haurà un pacte que impliqui que un altre partit –ERC o el PSC, o tots dos– assumeixi tasques executives. Aquesta circumstància no només serà determinant per a la seva capacitat de sumar majories, sinó per mesurar com s'enfronta a la càrrega de feina que se li gira. Els precedents ajuden a fer un retrat de la situació. Si Xavier Trias ja va suar amb 14 edils per gestionar el dia a dia ordinari –al marge, insistim, de les dificultats per aprovar projectes o altres qüestions–, és fàcil intuir què passaria amb només 11 càrrecs electes, que, a més, majoritàriament s'estrenen i, per tant, necessitaran un període d'aclimatació per prendre les mides a la gestió municipal.
Entrant ja en un pla més de detall, a partir del nombre final d'efectius que sumi l'equip de Colau –en funció dels pactes o els comissionats no electes que nomeni–, es podrà veure com es distribueixen entre la doble escala bàsica que configura l'estructura executiva del consistori: les àrees de govern temàtiques i els districtes. Les primeres són les regidories clàssiques, per entendre'ns: agrupades per matèries com ara urbanisme, seguretat, cultura, polítiques socials, etc. De les quals, en pengen –o s'hi relliguen– un eixam incomptable de consells municipals (en total, la corporació en té 16), instituts municipals (13 més), empreses cent per cent del consistori (6), societats mixtes (10), consorcis (prop de 50) i fundacions (una cinquantena més) en què l'edil de torn té un grau de responsabilitat variable. Per mesurar l'embalum de tot plegat, val a dir que aquesta carcassa paral·lela de la casa gran ocupa 5.971 treballadors dels 12.461 que formen la plantilla de l'Ajuntament.
A més de tutelar tot aquest entramat, els edils també fan tasques de representació en altres estaments i institucions externes com ara la Diputació, la Fira i el Consorci de la Zona Franca, entre molts altres. Il·lustrem-ho tot plegat amb un exemple. La tinenta d'alcalde en funcions d'Economia, Empresa i Ocupació, Sònia Recasens, és també presidenta de l'Institut Municipal d'Hisenda, de Barcelona Serveis Municipals (BSM), de Barcelona Activa i de Mercabarna; vicepresidenta de Turisme de Barcelona i de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i vocal de l'Autoritat Metropolitana del Transport, de la Fira, de Fira 2000, de la Fundació del Mobile World Congress i d'una munió d'ens com ara la Fundació Privada Barcelona Formació Professional i l'Institut Economia Barcelona, entre d'altres. Això implica l'assistència a un munt de reunions “que no són en absolut protocol·làries, ja que s'hi prenen decisions o s'hi discuteixen qüestions estratègiques i, per tant, te les has de preparar”, com explica Recasens.
Els regidors de govern també s'han de posar a prova políticament cada mes en les comissions municipals –sis en total–, en què es discuteixen i s'aproven els expedients i les proposicions que presenta l'oposició. En cas d'un govern en minoria, com ha estat el de Trias, això obliga a fer una negociació feixuga amb els grups, amb l'objectiu d'intentar trobar aliats per aconseguir aprovar els dictàmens. Una tasca en què gairebé l'únic moment de lluïment que hi ha –la política local, ja ho descobrirà més d'un, és terriblement desagraïda des del punt de vista mediàtic– són els plens que se celebren l'últim divendres de cada mes i que, com és obvi, també s'han de preparar. Reprenent l'exemple d'abans, Recasens també era portaveu del grup municipal de CiU.
Al marge de la participació en els òrgans interns de presa de decisions –la comissió o el comitè de govern–, els edils de l'executiu també han de tenir una intensa presència en actes de representació o protocol·laris en forma de sopars, entregues de premis i assistència a conferències. I els casaments. Perquè els regidors –també a l'oposició– casen, en horaris tan poc conciliadors des del punt de vista familiar com ara els divendres a la tarda o els dissabtes al matí.
L'engranatge al territori
Un dels grans inconvenients amb què ha topat l'equip de Trias és que la majoria dels seus efectius –fins a 10 de 14– han hagut de desdoblar les seves tasques en responsabilitats temàtiques i al territori. I és que, en el cas de Barcelona, els districtes –en total 10– són l'altra gran pota del govern. Ni de lluny tenen el poder decisori i estratègic de les regidories tradicionals, però aquests organismes tenen un paper molt vistós com a primera línia de trinxera de l'administració local, ja que acostumen a canalitzar les demandes i queixes dels veïns i les entitats dels barris. Com a complement, el districte també és l'organisme que planifica –o hauria de planificar– les actuacions més de proximitat en àmbits com ara les polítiques socials i l'urbanisme. Els responsables polítics de cadascun dels districtes –que han de ser electes– també estan sotmesos a mecanismes propis de fiscalització política –plens– i han de presidir òrgans de participació periòdics com ara les audiències públiques i els consells de barri.
En els casos en què el regidor de territori no té cap més quota de responsabilitat assimilada, això no l'eximeix de tenir representació, també, en un munt d'organismes. A més, en la majoria dels casos, no tenen res a veure amb el districte en qüestió. Vegem-ho amb un altre exemple. Guillem Espriu, regidor de Gràcia en el mandat 2007-2011 pel PSC, acumulava 18 representacions, entre les quals destaquen vocal dels instituts municipals de mercats, educació, hisenda i esports; membre de l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient, i la delegació, en nom del consistori, a la Fundació Privada Centre del Vidre, entre d'altres. Espriu és dels que opinen que compaginar la tasca d'edil de districte –a còpia de delegar en figures com el gerent o el conseller tècnic– amb la d'una àrea, com pot arribar a passar a BComú si no pacta, no seria el més idoni. “Al final s'han de prendre decisions, i això obliga a estar a sobre de les coses”, diu Espriu. Envoltar l'edil d'un bon equip és un consell que dóna.
LA XIFRA
Gestos tímids per esporgar la maquinària municipal
Que l'esquelet de l'Ajuntament de Barcelona necessita dimensionar-se a la baixa és un adagi amb què gairebé tothom està d'acord. Ho demostra el fet que és un compromís electoral recurrent de gairebé tots els partits, tot i que, paradoxalment, en campanya mai se n'acostuma a parlar. És una qüestió que no té ganxo mediàtic, s'ha de reconèixer. En el mandat que ara expira, però, s'han fet alguns passos, tímids, en aquesta direcció. Gràcies al suport del PP, el govern de Trias va fusionar un grup de societats municipals –Foment de Ciutat Vella SA, Pro Eixample SA, Pro Nou Barris SA, 22@ BCN SA i l'Agència de Promoció del Carmel i Entorns SA– que feien de palanca de l'àrea d'Urbanisme als seus territoris respectius. Totes es van integrar a la matriu de Barcelona d'Infraestructures Municipals SA (Bimsa). Malgrat que els populars han insistit per aprofundir en la simplificació de l'estructura, l'avenç ha estat mínim.
