Hi ha d'haver eleccions el 27-S?

El 27-S és una data per celebrar unes eleccions que són fruit d'un pacte –el del 14 de gener– que va servir, fonamentalment, per aturar uns mesos d'enfrontament entre les dues principals forces polítiques. Un enfrontament que arrencava d'abans del 9-N i que va agafar la màxima virulència després d'aquesta data. Les entitats presents en el pacte, en un paper qualificat posteriorment de notarial, vam creure que havia estat un pacte suficient com a punt de partida per poder-nos plantejar un procés renovat i amb un objectiu clar: convertir les eleccions del 27-S en plebiscitàries, en la segona volta del 9-N, perquè no va poder ser el que tots hauríem volgut.

La política, en general, ha estat fruit de pactes d'aquest tipus, amb secretisme, lletra menuda i compromisos reservats. I tots els presents en queden presoners, no se sap ben bé si per raons ètiques o més aviat estètiques. Ells en queden presoners i els altres en som víctimes. Doncs jo em rebel·lo contra pactes que ens porten pel pedregar.

Des del 9-N, l'ANC havia reclamat que aquesta segona volta –les eleccions catalanes anticipades– fos com més aviat millor. Dèiem que el març d'enguany com a màxim. Però amb l'ambient polític que es va crear a partir del 9-N –molt allunyat de l'eufòria dels ciutadans que hi vam participar–, fer unes eleccions al març era quasi un suïcidi, però fer-les el 27-S amb l'ambient i l'escenari polític sorgit després de les eleccions municipals potser encara ho serà més.

Vull dir que el 27-S no hem de fer les eleccions? No, no... vull dir que hem de canviar l'ambient polític i l'escenari, almenys en allò que estigui a les nostres mans. Si no en som capaços, almenys hem d'acceptar que les coses han canviat prou per reescriure el guió i definir el ritme que ens convé per portar el procés fins al final i amb èxit.

Unes eleccions plebiscitàries són un fet excepcional que necessita solucions excepcionals. Els qui vam estar pel sí i sí el 9-N i compartim un mateix model de societat hem de concórrer a aquestes eleccions fent una oferta clara i amb capacitat de guanyar de debò. Serà l'única manera d'aconseguir que siguin enteses i llegides com a plebiscitàries. Però per guanyar de debò hem d'aconseguir més del 50% de vots favorables, encara que sigui sumant-hi els que estan pel sí i sí però lluiten per un altre model de societat. Cap de les enquestes existents ens permet ser optimistes, anant per separat. Treure més del 50% dels vots seria incontestable, però obtenir només la majoria dels diputats seria tornar a parlar de la llei electoral i del valor dels vots d'unes zones del país o de les altres o de qualsevol altra cosa que pogués servir per desviar el tema. No, gràcies, no vull tornar a entrar en aquests debats paralitzants!

Encara que sigui molt, tot el que podrem fer només amb la majoria dels diputats és començar allò que hem batejat com a procés constituent i “iniciar les negociacions amb l'Estat espanyol de les noves condicions: repartiment d'actius i passius, relacions entre els nous estats”, tal com diu el full de ruta acordat el mes de març passat entre els dos partits “grans” (de moment) i les tres entitats sobiranistes. Si no arribem al 50% dels vots els haurem donat l'excusa perfecta i ja no passarem d'aquí. Si superem el suport del 50% dels vots, llavors ja ho tindran més cru, perquè internacionalment el valor d'aquestes eleccions seria molt elevat i tindrem ben obert i consolidat el front més important. No obstant això, la reacció del govern de torn a Madrid és d'esperar: cop de porta als morros, potser menys estrident i més dissimulada que la del PP, però cop de porta al capdavall.

Tot plegat, però, haurà servit per a molt més del que pot semblar. Potser només de cara endins i de manera parcial, però crec que suficient. Ara, després de les municipals, sembla que la il·lusió ha canviat de bloc. Ha passat del bloc sobiranista al bloc dels “sí se puede”. Estan convençuts que convertiran les eleccions del 27-S en unes primàries de les espanyoles i que accediran al govern de Madrid. I desitjo que sigui així. Si arriben al govern de l'Estat ho hauran fet del bracet dels socialistes i per canviar la Constitució necessitaran el PP... i la roda tornarà a començar. Ho van deixar “atado y bien atado” amb aquells 2/3 de diputats necessaris per canviar la immaculada Constitució i res canviarà. Després del cop de porta dels qui, a Madrid, haurien de donar resposta almenys al dret a decidir dels catalans, què els quedarà als d'aquest bloc?

No serà fins llavors que els dirigents del conglomerat de Catalunya en Comú (o com s'acabi dient) o de les seves parts (Podemos, ICV,...) hauran d'optar entre reconèixer que el seu camí no portava enlloc, treure's la careta o reconèixer que l'única possibilitat de canviar realment les coses fa imprescindible la independència de Catalunya. Hi haurà de tot i per això cal mantenir els ponts amb aquestes formacions. Després, quan tinguem la República catalana, caldrà que esmolin molt bé les eines per canviar-les de debò, però aquest és un altre tema de reflexió.

S'adonen ara de la importància de superar el 50% dels vots i de guanyar, de totes totes, les eleccions del 27-S? I m'accepten que, si no és per guanyar-les de debò, és millor canviar d'estratègia? Segur que els propers dies se'n parlarà... i molt, però jo ja faig una petició directa al president: o unitat o fem les eleccions catalanes quan ens convingui per assegurar la majoria suficient per proclamar la independència.