El sol surt per a Pere Vila

“He après d'aquests darrers quinze dies que quan hi ha molta boira i sembla que s'acaba tot, quan menys ho esperes, acaba sortint el sol.” Són paraules d'un exultant Pere Vila, que ahir va viure, amb una indissimulada satisfacció, el seu nomenament com a president de la Diputació de Girona. D'aquesta frase en podem destriar diverses interpretacions: es referia al trencament amb Unió? A les lluites internes al si de Convergència per obtenir la presidència? Al seu nomenament inesperat just quan acabava de perdre l'alcaldia al seu municipi, Llançà? Segurament, a tot plegat.

Pere Vila era ahir un home feliç. Immensament feliç. Rebia felicitacions de tothom i ell hi corresponia amb una abraçada, d'aquelles properes i fraternals, de cor, pretenent transmetre el positivisme i l'alegria que l'envaïen en aquell moment, sentiments que, encara que volgués, no podia evitar de fer públics.

Quinze hores abans ni el mateix Vila podia imaginar que la vara i la medalla de president de la Diputació estaria a les seves mans. Ell mateix se'n va assabentar el dia abans, quasi a dos quarts de deu del vespre, deu minuts abans d'una reunió amb diputats i dirigents del partit. Va ser el coordinador general de Convergència Democràtica, Josep Rull, qui li ho va comunicar en un despatx abans d'entrar a la reunió. Fins aquell moment, es consideraven com a únics aspirants Miquel Noguer, alcalde de Banyoles, i Fermí Santamaria, alcalde de Llagostera. Representants de dos corrents ben diferenciats dins el partit. Al final, Artur Mas va intervenir-hi i, per sorpresa de tothom, va optar per una decisió salomònica: Pere Vila, un home de partit, una figura adient per un moment polític en què les diputacions tindran un paper clau en el procés d'independència del país.

A banda de Vila, les mirades ahir també es concentraven en els descartats. A Fermí Santamaria, que per primera vegada serà diputat, se'l veia complagut, com aquell qui encaixa la derrota amb esportivitat. Somreia, saludava tothom i va exercir amb solemnitat i satisfacció la presidència de la mesa d'edat –la qual, per error, va batejar en una ocasió com a mesa d'estat–, a través de la qual es va dirigir el procés de constitució del ple. De fet, va ser el mateix Santamaria qui va entregar la vara a Vila, qui li va fer la primera abraçada i el primer que el va felicitar. La imatge, si més no, curiosa. No es pot qualificar de morbosa. Va ser el mateix Santamaria qui va evitar-ho, mostrant una gran naturalitat i evitant qualsevol mostra de ressentiment.

Qui va tenir un paper més desapercebut va ser Miquel Noguer. L'alcalde de Banyoles era el que, després de les eleccions municipals, va agafar avantatge en la cursa per la presidència. En pocs dies, però, tot s'ha capgirat. Noguer ahir tenia un posat més aviat seriós. No va tenir ocasió d'intervenir en el ple –el portaveu de CiU continua sent Albert Piñeira, alcalde de Puigcerdà– i en la foto de família dels nous diputats es va col·locar just a la darrera fila, sense cap intenció d'aparèixer més endavant. Abans del ple, es va situar al costat d'una paret, just en el passadís per on havia d'entrar tothom, va saludar breument Santamaria i altres personalitats, sense excessiva efusió. El que podríem dir-ne políticament correcte. Això sí, al final de l'acte es va dirigir a Vila i el va felicitar amb una forta abraçada.

La constitució del ple de la Diputació és d'aquells actes pomposos en què no hi falta ningú, ni tan sols el bisbe ni els representants de tota les classes de forces armades i de seguretat. Del món polític i econòmic, hi era gairebé tothom. A la primera fila es van asseure el coordinador general de Convergència, Josep Rull, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, el delegat de la Generalitat, Eudald Casadesús, el subdelegat del govern de l'Estat, Juan Manuel Sánchez-Bustamante, el bisbe de Girona, Francesc Pardo, el diputat Jordi Xuclà (CiU) i el senador Pere Maluquer (CiU). A l'altra banda del passadís, una representació d'antics presidents de l'ens: Joan Giraut, que acaba de deixar el càrrec, Carles Pàramo, Josep Arnau i Frederic Suñer. S'hi va trobar a faltar Jaume Torramadé, president els dos primers anys del darrer mandat, i Enric Vilert, que ho va ser del 2007 al 2011. A partir d'aquí, el munt de personalitats que hi havia no es va poder encabir a la sala de plens i es va habilitar una sala annexa, just a l'entrada, amb una pantalla per seguir en directe el desenvolupament de l'acte. En un altre espai ja més allunyat, treballadors de la casa i altres assistents també ho van poder veure a través d'un televisor.

Els que s'ho miraven amb distància, fins i tot amb un somriure murri, eren els que ja no formen part d'aquesta gran família que és la Diputació. Estem parlant de persones com Xavier Soy, Miquel Calm, Antoni Solà, Jordi Iglesias... que no van perdre l'ocasió de viure l'acte des d'una altra perspectiva. També hi eren presents molts càrrecs actuals de l'ens, que de ben segur van posar una especial atenció quan el nou president es va referir a “la nova etapa” de la Diputació i a l'obligació “d'esmenar errors”.

Un altre dels moments àlgids va arribar amb les intervencions dels representants dels nous grups: la de Gisela Saladich (alcaldessa de Tossa per Independents de la Selva) i, especialment, la de Lluc Salellas (regidor de Girona per la CUP). Salellas va ser el més dur, qualificant fins i tot de “carca” la institució i anunciant que anirien als jutjats si detectaven qualsevol irregularitat. En un ens en què el més habitual són les intervencions políticament correctes, en què la unanimitat i el saber fer arriba a límits exagerats, les paraules de Salellas van deixar més d'un amb cara d'incredulitat. Talment com aquell qui no s'espera, com li va passar a Pere Vila, que en qualsevol moment pugui sortir el sol.