El 27-S no previst per Rajoy
guiÓ
Apostava per la desunió catalanista i per identificar el procés amb Mas
Tem ser cinquena força i cedir el pol antisobiranista a Ciutadans
Es podrà vantar de liquidar el procés sense fer res si la llista unitària no obté 68 escons
En la presentació a Madrid de l'autobiografia Memorias I, José María Aznar va calmar el neguit que recorria l'Hotel Intercontinental aquell 26 de novembre del 2012 amb un aforisme: “Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya.” L'adagi era escoltat i celebrat a primera fila per Mariano Rajoy. Com si la profecia del president d'honor del PP i patró de la FAES fos massa llaminera per desoir-la, Rajoy la va fer seva i va jugar el seu comodí: esperar... Fins que el procés es desfés per la desunió. Fiant-ho tot a la divisió i a presentar el procés com un “deliri” d'Artur Mas, a dos mesos del plebiscit Rajoy descobreix que el 27-S no serà com ell el preveia.
La fe sense límits en la divisió catalana que Rajoy havia alimentat prové de l'observació dels seus vuit anys com a líder opositor. En aquell període, Rajoy presencia com l'Estatut arribat el 2005 al Congrés és pactat finalment per Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero (amb el vot en contra d'ERC), mentre que el nou model de finançament s'aprova el 2009 gràcies a l'aliança entre el PSOE i ERC (amb el vot en contra de CiU). Casualitat o no, l'agost després d'haver escoltat l'aforisme d'Aznar sobre la ruptura catalana Rajoy va triar com a lectura d'estiu Victus, un fresc històric de la vocació de divisió.
“Deliri personal”
En paral·lel a la creença en la desunió catalanista, una fe no desmentida del tot perquè ha acabat amb el divorci de CDC i Unió, l'estratègia de La Moncloa amb la carpeta catalana ha partit invariablement d'identificar la demanda del dret a decidir com un caprici exclusiu de Mas, com va reiterar Rajoy fa quinze dies al campus FAES en denunciar un “deliri personal” i prou. Amb la personalització, l'argumentari de La Moncloa i del PP ha obviat les mobilitzacions populars i ha acotat la crítica a Mas i al seu pretès declivi. “Avui ja fa la sensació que el president de la Generalitat segueix però que ja ho fa amb peròs”, arribava a fer mofa la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, dies abans del 9-N.
Sempre amb la taula del Consell de Ministres com a altaveu, Sáenz de Santamaría ha ironitzat que el poble de Catalunya resta poder a Mas cada cop que exerceix el dret a decidir. “El poble de Catalunya ha parlat en ocasions, potser la més clara la del referèndum d'aprovació de la nostra Constitució. I l'últim cop que ha parlat, en unes eleccions, ha dit que [Mas] no li mereix tanta confiança en vots i en escons”, va dir sobre el càstig de CiU a les urnes el 2012.
Romeva desfà el guió
Després de retratar Mas com un líder cada cop més sol i que sembra divisió, de cop i volta Rajoy i tot el PP han descobert aquesta setmana amb indissimulada sorpresa que el monstre que tenen al davant el 27-S és una llista pel sí en què el gran blanc dels atacs va en quart lloc i al capdavant hi ha un ecosocialista, Raül Romeva, flanquejat per dos rostres femenins sempre ignorats oficialment, Carme Forcadell i Muriel Casals. La desorientació a La Moncloa és tal que una setmana abans Sáenz de Santamaría obsequiava una ironia condescendent que ara se li ha girat en contra: “Tinc la sensació que Mas, en lloc de presentar-se ell per representar els ciutadans, vol que els ciutadans es presentin per representar-lo a ell, la qual cosa ja és notable.” En el rerefons de la befa hi havia l'íntima convicció que el PPC competiria amb tots els partits per separat en un plebiscit descafeïnat pels mateixos promotors i en què el pols CDC-ERC seria de suma zero. I això que Rajoy es vanta de tenir una antena fixa enfocada a Catalunya gràcies al seu cap de gabinet i guru electoral, el barceloní Jorge Moragas.
Tot i mantenir el focus en Mas, la sorpresa per l'escenari d'unitat no oculta la gran por del PP: que Ciutadans s'erigeixi el 27-S en el referent de l'unionisme. Com apuntava el CEO abans de la irrupció d'Unió, el PP cau a 13-14 escons i C's n'obté 16.
Tot i que l'aposta que el catalanisme no viatjaria unit fins a l'últim estadi s'esvaeix, paradoxalment l'escenari inesperat regala un as a Rajoy: si la llista encapçalada per Romeva no obté 68 escons, es podrà presentar a les espanyoles de la tardor com el desactivador del procés. Sense haver fet res, més enllà de prémer el botó automàtic dels recursos al TC i de fiar-ho tot al seu amulet: l'immobilisme.
Unió, un nou rival pel vot conservador
A l'escenari ja previst de forta rivalitat amb Ciutadans per la seducció del votant català constitucionalista, el PPC hi suma un nou front de batalla en la cita del 27-S: la disputa pel vot conservador amb una nova marca electoral, Unió Democràtica.
El duel inèdit que es viurà el 27-S entre Unió i el PPC pel vot moderat és un escenari que encara no ha recollit cap sondeig del CEO però que, en última instància, pot relegar el PP a sisena força. La mera hipòtesi d'una confrontació a les urnes entre el PP i Unió, curiosament, va emergir el febrer del 2014 al Congrés en el debat de política general durant el duel dialèctic entre Rajoy i Duran i Lleida.
Burxant en l'hàbit de no acudir a les urnes en solitari, Rajoy va provocar l'aleshores portaveu de CiU a Madrid. “Jo no li preguntaré mai pels vots que té el seu partit a Catalunya; els del meu partit sí que els sé”, va etzibar Rajoy. Ofès, Duran va replicar: “Unió ja es va presentar per separat a unes eleccions i va obtenir el 25% dels vots de CiU, i pel bé del seu partit millor que Unió no es torni a presentar per separat.” Unió va acudir sola a les urnes a les eleccions espanyoles del 1977, quan va obtenir el 5,6% dels vots i dos diputats: Anton Cañellas i Carles Güell de Sentmenat.
