la crònica
Estrany i extraordinari
Va ser un acte entre informal i caòtic, atapeït de gent i xafogós. Però els homes de la candidatura conjunta no van renunciar a la seva americana. Potser és perquè són ”hores decisives”, com les va anomenar el president Mas, que va evitar les metàfores marítimes o de qualsevol mena, contrariant per un dia el seu tic dialèctic. Ahir al vespre tenia molts motius per a la metàfora, perquè la presentació de la llista Junts pel Sí es feia a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya, amb vistes al Port Vell. Però tornem a les americanes: el gris de la de Junqueras, un punt més fort que la de Mas, contrastava amb el blau elèctric de Raül Romeva. Les dones, més pràctiques, duien o tirants (era el cas de Carme Forcadell, que també va optar pel gris) o samarreta de màniga curta (Muriel Casals, blau cel fluix).
Més enllà de la tria del vestuari, els primers de la llista independentista semblaven un xic engavanyats. Com sense saber com posar-s'hi. Hi va haver discursos curts i continguts –el de Junqueras, el primer a parlar, va ser especialment breu–, bones intencions, recordatori d'on venim, cap a on anem... Junqueras, Mas, Muriel Casals i Forcadell, per aquest ordre, no van sortir gaire d'aquí. Algun descuit en passar-se la paraula, algun embarbussament en presentar el següent. Això va anar així fins que va ser el torn de Romeva que, amb un inici magistral, va trobar la frase exacta que descrivia l'atmosfera: “Això és molt estrany, no passa res, diguem-nos-ho, és molt estrany.” L'afirmació va semblar alleugerir la barrija-barreja de consellers, polítics de CDC i ERC, dels partits escindits, representants d'entitats sobiranistes que hi havia entre els assistents: Rigol, De Gispert, Jordi Sánchez, Mas-Colell, Eduardo Reyes, Toni Comín, Marta Rovira, Rigau, Tremosa, Santi Vidal, Quim Torra, Homs, Magda Casamitjana, Marina Geli... “Això és estrany però és que la situació és extraordinària”, va recalcar Romeva, amb un discurs ordenat i contundent, de clarificació del full de ruta. I a partir d'aquí, tot va fer baixada. Els rostres més contrets, com els de Junqueras o Muriel Casals, es van relaxar. I el somriure de Forcadell –en alguns moments, va semblar emocionada– es va eixamplar, i fins i tot la mandíbula de Mas va fer un arc encara més perfecte. En acabat, crits d'independència i Els segadors entonats de manera espontània. La barra de la terrassa del Museu d'Història era oberta i alguns assistents van acudir-hi amb ganes de treure's de sobre la cosa encarcarada i també, de pas, la xafogor.