Rajoy té més fàcil aplicar el 155 amb les Corts dissoltes
L'obligació de fer eleccions a la tardor porta a desfer el Senat i li caldria una Diputació Permanent i prou per intervenir Catalunya
L'autoritat queda sota jerarquia espanyola i desobeir seria delicte
L'article 155 de la Constitució que obre la porta a suspendre l'autonomia és un cartutx de munició que l'Estat espanyol encara no ha hagut de desprecintar mai, però a la incertesa ja òbvia pel fet de no haver-lo utilitzat s'hi podria sumar una anomalia addicional en la seva estrena: que el Senat que ha de donar el plàcet per majoria absoluta estigués dissolt perquè Mariano Rajoy té l'obligació de convocar les eleccions generals espanyoles a la tardor. Com que Rajoy sospesa que la cita amb les urnes sigui el 29 de novembre o el 13 de desembre, la dissolució de les corts es faria 54 dies abans, entre l'última setmana de setembre i el 20 d'octubre, quan el veredicte del plebiscit català del 27-S serà ja una realitat. Paradoxalment, però, el president Rajoy en funcions i amb el Senat desfet tindria més fàcil aplicar l'article 155 per imposar la jerarquia de la Constitució Espanyola a Catalunya.
El motiu de la paradoxa és que, sense un Senat constituït formalment pels seus 257 senadors actuals, Rajoy només hauria de buscar el vistiplau de la Diputació Permanent del Senat, que és menys plural perquè la integren 36 membres i el PP encara hi reforça proporcionalment la majoria absoluta que ja té a la cambra alta perquè hi ocupa 23 seients. Així ho confirma la catedràtica de dret constitucional de la UAB Teresa Freixes, que indica que, en cas d'unes vacances parlamentàries Rajoy, sí que estaria obligat a fer un ple especial al Senat, però un cop dissolt ja només queda el recurs al succedani de fòrum més reduït i menys plural que és la Diputació Permanent.
Les facilitats sobrevingudes per a Rajoy, però, no amaguen la incertesa del desenllaç d'un article mai desenfundat. “L'article 155, com els preceptes de l'estat d'excepció i de setge, estan pensats per no ser aplicats, més com a caràcter dissuasiu que per ser aplicats”, avisa el catedràtic i exvocal de CGPJ Enrique Arnaldo. Des de la UB, el professor Joan Ridao comparteix l'enfocament: “Certament, sembla més pensat per intimidar que per ser utilitzat.”
Redactat eufemístic
Com en tots els articles de la Constitució del 1978, el redactat és fruit dels equilibris lingüístics entre els pares redactors i dóna peu als eufemismes. Així, en cap cas hi apareix el mot intervenció o suspensió i es parla de protecció de l'“interès general” davant una comunitat que “no complís les obligacions que la Constitució o altres lleis li imposen”. “Què és, lesionar l'interès general d'Espanya?”, es pregunta el professor Joan Ridao.
Si ambigu és el supòsit d'utilització, encara és més inconcret el remei, perquè l'article 155 anima el president espanyol a “adoptar les mesures necessàries” i a “donar instruccions a les autoritats” de la comunitat rebel. I prou. “Dóna prou marge al govern de torn i al Senat, que al final són els que han de definir l'abast concret de la seva aplicació”, opina el catedràtic de la UB Xavier Arbós. “No estem parlant d'una intervenció total de la Generalitat, sinó de situar determinades autoritats autonòmiques sota la jerarquia del govern espanyol”, rebla.
“No és enviar l'exèrcit”
A la pregunta de com es concretaria la imposició de l'estat per fer prevaldre la jerarquia espanyola, l'exvocal del CGPJ Enrique Arnaldo hi treu virulència. “Quins mecanismes hi pot haver? Prefereixo no donar idees, però hi ha mecanismes administratius, ordinaris, per evitar que continuï l'incompliment, no és un problema d'intervenció de l'exèrcit, no té res a veure amb això... Seria el govern amb la majoria absoluta del Senat el que acordés les mesures. Quines? Doncs les mesures són inconcretes, però són purament administratives”, argumenta Arnaldo.
Segons la catedràtica de la UAB Teresa Freixes, al president espanyol ni tan sols li caldria elaborar un decret per concretar les mesures. “No caldria que fos un decret, la Constitució no ho diu, pot ser un decret però aquest necessita ser aprovat al Consell de Ministres. Pot ser un altre tipus de norma: un requeriment al president de la comunitat, per exemple, té una forma jurídica. De tal manera que podria ser un decret però no necessàriament ha de ser un decret”, explica la catedràtica Freixes.
Quan en l'aplicació de l'article 155 es parla de donar instruccions, la catedràtica de la UAB alerta que estem de nou davant un eufemisme llegat pels pares de la carta magna. “Quan es diu instruccions, la paraula en realitat és un mandat imperatiu”, avisa Freixes. I la instrucció d'obediència deguda pot ser destinada al president Artur Mas, a un conseller en concret o fins i tot al director dels Mossos, per posar només tres exemples. Del que no hi ha dubte és del cost de no secundar el prec de la instrucció. “En cas de no obeir, això és ja un supòsit delictiu i s'aplicaria el Codi Penal”, adverteix Freixes.
Només a Irlanda del Nord
La decisió d'un estat de suspendre l'autonomia d'algun dels seus territoris és excepcional a Europa. De fet, l'únic precedent que els constitucionalistes evoquen és el d'Irlanda del Nord, en què Londres va suspendre quatre cops l'autonomia entre el 1998 i el 2002 com a càstig per l'incompliment dels acords de Stormont (1998). Però tots els estats federals tenen a les seves constitucions un article com el 155 espanyol, inspirat precisament en la Constitució d'Alemanya.
Tot i això, la catedràtica de la UAB Teresa Freixes avisa que seria encara molt més greu que l'estat apliqués l'article 55, el que decreta “l'estat d'excepció o de setge”, perquè aquest supòsit ja no és donar una instrucció imperativa a l'autoritat, sinó que implica suspendre els drets i les llibertats. Pel que fa a una altra opció, la de decretar l'estat d'alarma, l'últim cop –i únic– que ha estat declarat va ser el 2010 per la vaga dels controladors aeris.
Quan a La Moncloa es va preguntar per l'article 155 a la vicepresidenta espanyola, ahir Soraya Sáenz de Santamaría es va vantar que la carta magna ofereix “diferents mecanismes per fer que tots complim la llei” i “a Espanya la llei es compleix”. I va indicar de nou a Mas: “Davant la cursa cap a enlloc que ha iniciat, és ja molt difícil confiar en ell i en la seva paraula.”