“Cal projectar les Borges a tot Catalunya”

I mentre es reduïa una quarta part del deute. Els que venim de l'empresa privada estem més acostumats, en aquest sentit, a ajustar-nos a uns criteris de bona gestió i eficiència. I des del consistori l'hem hagut d'adaptar al món de l'administració, cosa que semblava que no havia de ser evident. Ens vam centrar en tres grans eixos: administrar despesa, amortitzar deute i no deixar d'atendre les necessitats bàsiques de la manera menys traumàtica possible.

La promoció com a ciutat és un element cabdal, perquè és evident que si no hi ha inversions envers el territori i projectes d'emprenedoria, les ciutats petites estem abocades a rebaixar molt les nostres expectatives. Si no invertim, deixarem de ser atractius com a plaça. Aquest fet ha quedat demostrat en altres casos: si invertim, ens fem visibles i de fora ve, de tornada, nova inversió. Com més petita és la població, més esforç s'ha de fer per generar llocs de treball i riquesa.

En aquest sentit, el pòsit, el
bon pòsit, ja ens el vam trobar. Faltava treballar la projecció cap a fora. El certamen firal
necessitava un servei de premsa i comunicació. Al voltant de la fira s'havia de fer aquest esforç, i ho faig extensiu a tota la ciutat. Era imprescindible per donar un component d'atracció com a capital d'una comarca que massa sovint estava absent pel que fa a les propostes turístiques i també de projectes empresarials.

Sí, clarament. Passa que en temps de crisi, quan els recursos són limitats, aquest valor afegit, que té un cost, no és tan obvi. I el sector de l'oli, específicament, no se'n salva. La manca de projecció s'ha d'anar corregint, perquè és cabdal.

Com en tot, aquí podem fer una lectura positiva i una altra de negativa. No vull treure mèrit a l'anterior consistori, que va apostar per la construcció de l'espai museístic, i ara constitueix un referent per a les Borges i un atractiu més per als visitants a la nostra comarca i a la nostra ciutat. Hi apostem i continuarem promocionant l'Espai Macià. A més, immersos com estem en ple procés sobiranista, ha adquirit més valor simbòlic, és evident. Però, per una altra banda, quan es fa una aposta com aquesta, o en altres equipaments importants, es deixen necessitats bàsiques per atendre, i és el que li ha passat a aquest municipi. Crec que es van desestimar per prioritzar aquest Espai en moments que entràvem de ple en crisi econòmica, i d'això se n'ha adonat molta gent.

Podríem parlar de la xarxa de clavegueram, per posar un exemple clar. Però n'hi ha d'altres que nosaltres haguéssim posat per davant. A més, cal tenir en compte que no només va ser la construcció del Museu, sinó tota la despesa que comporta el seu manteniment.

Crec que hauria de ser la gran aposta des del territori. Em comentaven no fa gaire que constituïa la gran obra a escala nacional, de país, des de l'òptica de la UE. Temo que això no passi des d'un pla més comarcal. És una obra d'una extraordinària envergadura que ha de revertir necessàriament a casa nostra.

És evident. Des de la Diputació, ara que hi som presents, creiem que hi ha una manca de visualització del sector agrari, on hi pertany una generació de pagesos que s'han fet grans sense deixar relleu generacional, i això pot dificultar la manca d'inversions a escala particular, que requerirà la posada en marxa del canal, en últim termini i reflecteix, sense voler generalitzar, evidentment, la falta del caràcter emprenedor de la nostra pagesia.

Per desgràcia, aquest és el punt de partida. Els ajuts públics han desaparegut i el pagès, que no deixa de ser un petit empresari, s'ha trobat tot sol. Però hem de trobar la fórmula perquè la nostra pagesia tiri endavant i el Segarra-Garrigues es converteixi en la punta de llança per a la revifalla de les possibilitats de la nostra comarca, que en té, i moltes.

Tot el que sigui invertir en sòl i en infraestructures té una factura en l'aspect ambiental i de territori, i entenc que allò que hi guanyem és molt més que el que hi anem a perdre. No es pot estar per sistema en contra de l'optimització del territori: aquesta actitud podria desatendre la productivitat que ara és indispensable. I això podria perjudicar el funcionament econòmic necessari de les nostres terres: no es pot tenir més erm que explotacions agràries. Aquesta situació aniria en detriment de, precisament, els valors ambientals de territori: el que podem sacrificar per un costat ho guanyem per l'altre.

Bastant decisiva, jo entenc, sobretot en els darrers mesos. Fins ara es limitava a una reivindicació política, sense oblidar el vessant econòmic, perquè forma part del corredor mediterrani, però, malauradament, al posar-hi, amb la plataforma, aquest component de sinistralitat –i em sap greu utilitzar aquest argument– va acabar de despertar, finalment, moltes sensibilitats. Crec que aquest fet ha canviat la perspectiva, quant a organització pressupostària, del govern estatal.

Segur que sí. Aquí hi ha hagut una confluència de factors. Sigui com sigui, sembla que s'ha donat resposta a una reclamació no només econòmica i territorial sinó també humana, en un moment en què la sinistralitat és un tema que es té molt en compte a l'hora de planificar les comunicacions. L'N-240 és la nostra via cap al port de Tarragona, la sortida turística... La plataforma ha realitzat una tasca incisiva i constant, que espero que es tradueixi en una solució per par de l'Estat a mitjà termini que ens beneficiï a tots.

Sí. I és un vot de confiança que els hem de donar des d'aquí. És la primera vegada que sentim un compromís verbal de part d'alts càrrecs de l'administració central de Madrid i en boca del secretari general de Carreteres, i això ens complau. Una altra cosa és que després sigui objecte de la destinació pressupostària que se'n vol fer, que estigui aprovat anualment tal com està previst i tingui, com desitgem, un projecte definit pel que fa al tram entre les Borges i Lleida que és el més conflictiu, tant pel que fa al volum de trànsit com en la sinistralitat.

El mèrit és de tota la gent que hi participa, que ha aconseguit un grau de visualització importantíssim. Fa 33 anys que la celebrem. Les institucions hem fet la part que ens tocava, de donar suport, per mantenir-la i consolidar-la, en un moment en què els actes festius han patit les retallades i la crisi d'una manera molt contundent. La constància de la societat civil, involucrant-se i mantenint viva la tradició ha estat cabdal, en uns moments en què la preservació dels béns culturals immaterials estan tan justament valorats.

En aquest cas he de dir que la figura del president, Enric Vall, ha estat cabdal per assolir el nivell que té aquest esport a les Borges. Era el seu somni i va proposar-se formar un equip competitiu (som a la superdivisió estatal). S'ha guanyat el títol de lliga i ha tingut el suport de la Generalitat. Municipalment també els hem donat tot el suport, i el somni s'ha pogut aconseguir, a través de subvencions i aportacions privades. A més, i potser més important, és que s'ha creat una escola de tennis de taula que no té res a envejar a la resta de l'Estat.

Des de la Diputació ens hem proposat promocionar el territori, que és una assignatura que encara li resta pendent. I tant de bo ens en sortim, a través d'aquest certamen tan important com és la Fira de l'Oli. Fa pocs dies, en una presentació d'una aplicació per smartphone a Fulleda vam comentar que som una de les poques comarques que tenim pràcticament de tot, pel que fa a productes bàsics, i tots d'una excel·lent qualitat. I això no està prou reconegut ni posicionat en els mercats importants. És un treball que hem de fer, i la Diputació n'es una excel·lent plataforma. D'això n'hem d'aprendre dels italians: són molt menys productors que nosaltres, però molt millors comercialitzadors.

Actualment tenim tres regidors que vénen del grup d'Unió, dos afiliats a Unió Democràtica i un d'independent. A escala local, jo penso que no afectarà gens ni mica: apostem per una política de proximitat, i el que compten són les persones més enllà de la ideologia. No oblidem que les Borges ha estat un lloc on la presència d'Unió sempre ha estat important. Però, repeteixo, en el món municipal no ha de tenir cap repercussió.