La catedràtica de comunicació Imma Tubella tenia clar que acceptaria la invitació per formar part de la llista unitària Junts pel Sí per coherència. “Havia escrit articles i m'havia fet un fart de defensar-la –assegura–, fins i tot a les pàgines d'aquest diari.” Tubella, actualment investigadora a l'Interdisciplinary Internet Institute (IN3), destaca la maduresa d'un procés que està a punt de culminar. “Ja no ens importa el que digui Espanya, perquè nosaltres ja ens hem divorciat”, assegura.
Qui i com li va proposar presentar-se a la llista de Junts pel Sí? Per què va acceptar entrar-hi?
Jo ja havia dit que podia estar a la llista, però no en posicions avançades, no per sortir representada, perquè sóc una mica desobedient i em costaria estar en un Parlament i seguir la disciplina de partit, tot i que entenia que aquest seria un Parlament excepcional. Amb tot, volia donar suport a aquesta llista perquè he escrit molt en aquest mateix diari per la unitat, i no només per a les eleccions europees. Per tant, ara no podia deixar de donar suport. Vaig dir que sí, però per no sortir. Em van telefonar de l'Assemblea Nacional (ANC) i em van proposar ser en el lloc 78 i per coherència hi sóc.
Per què és important la llista única?
Perquè aquestes no són unes eleccions en què ens juguem una opció política o una altra, un programa polític o un altre: ens hi juguem un país. Està més que demostrat, em sembla, que no podem continuar d'aquesta manera. Ens hem divorciat d'Espanya de manera massiva, una gran majoria ja ha fet el clic i no podem continuar de la mateixa manera o pitjor. Tant de bo haguéssim estat capaços de fer una llista més àmplia de la que hem fet; hauríem tingut més repercussió internacional.
La llista ha estat una opció valenta?
Ha estat l'opció més valenta que teníem i marca una altra manera de fer política, i això és un fet que la premsa internacional destaca molt, i aquí no tant. En un moment en què les eleccions s'han convertit en una mena de camp de batalla en què tothom destrossa l'adversari, a Catalunya hem estat capaços de posar-nos d'acord per un objectiu comú i amb uns valors comuns. El fet que el president Mas vagi el quart de la llista i el cap de l'oposició vagi el cinquè representa una altra manera de fer política, amb una llista encapçalada per la societat civil. I això no és teòric, com passa en algunes formacions, en què després no tenen llibertat de vot, com s'ha vist per exemple a l'Ajuntament de Barcelona. El pacte, el consens i l'establiment de valors comuns s'han prioritzat a la llista de Junts pel Sí més que no pas els personalismes.
I ha costat?
Ha costat molt. Però és que era molt difícil i és únic a Europa. És un dels punts que destaca més la premsa internacional: la il·lusió, la revolta dels somriures, el pacifisme, la festa, l'alegria... Tot això sota el paraigua de la nova manera de fer política.
I què diria als que acusen la llista única d'emparar el president Mas?
Si hagués anat el primer, dirien que ha actuat mogut pel personalisme. Per mi, no hi ha res a dir sobre l'actuació del president Mas aquests darrers anys. Tot el que ha dit que faria durant aquests anys, ho ha complert. Recordem que el president Mas no partia d'una idea independentista clara, però va saber escoltar la gent i es va veure amb la responsabilitat d'escoltar-la i ara és el més independentista de tots. Tenia un full de ruta i l'està complint i, per fer-ho possible, havia de cedir protagonisme. Els contraris li trobarien qualsevol pega i utilitzarien qualsevol cosa en contra, però la veritat és que el fet que el president Mas vagi de número 4 ha fet possible la llista única.
Troba a faltar algú en aquesta llista?
Els de la CUP, per exemple. Jo els entenc, però Raül Romeva, per exemple, que ve d'ICV-EUiA, ha sabut comprendre que aquest és un moment excepcional. Jo no estic demanant als de la CUP que donin suport a les possibles polítiques de Convergència o del president Mas. El que els demano és que facin possible un estat català clar, i aquesta història que sí però no a Mas despista molta gent. Evidentment que no votaran que no a la independència, però han de fer veure que estan ideològicament en contra del president Mas, quan ara no és el moment. Ara és el moment d'anar tots plegats alhora cap a la independència i després ja vindrà l'hora de barallar-se i triar. I si no surt la independència ho acceptarem, perquè som demòcrates.
Què li agradaria que passés el 27-S?
Doncs que vagi a votar com més gent millor, tant del sí com del no. Perquè si els del no no van a votar ens ho retrauran, com van fer el 9-N. I m'agradaria també que els sobiranistes tinguin un resultat ampli en escons i ampli en vots. Si això passarà? No tinc la bola de vidre, i això que Ted Turner me'n va regalar una [riu]. Jo crec que en escons és clar, però en nombre de vots potser no ho és tant. I no hem d'oblidar que són unes eleccions i el que hem de comptar són escons, encara que si tinguéssim majoria en vots també tindríem molta força de cara a la comunitat internacional.
Si surt el no...?
Haurem de fer el que hem fet tota la vida: passar a la resistència. Tenim experiència. Jo no llançaré la tovallola, però vull pensar que això no passarà. Si sortís el no, podríem tenir per a 300 anys més de resistència...
Com ha viscut aquesta darrera Diada i l'inici de la campanya?
Amb emoció, com amb totes les diades. No pensava que ompliríem la Meridiana com ho vam fer. I estant allà pensava que realment hem avançat quantitativament, però que sobretot hem avançat en la nostra mentalitat i hem madurat. És una evolució. La primera Diada vam fer una demostració de força, vam dir “som molts i volem això”; amb la Via, vam tornar a demostrar que omplíem el país de punta a punta i continuàvem allà al peu del canó; amb la V de victòria, lamentàvem que no ens havien deixat fer un referèndum, però reivindicàvem que faríem el 9-N, i la Diada de la Meridiana, amb el llibre en blanc, ha estat el divorci consumat. Ja no ens importa el que digui Espanya, perquè nosaltres ja ens hem divorciat. Hi ha una part molt important d'aquest poble que no està lligada a Espanya. I això ens ajuda molt a avançar.
Com valora el missatge que els catalans estem donant al món?
Molt positivament. La llista única, les grans manifestacions de la Diada... La premsa destaca la revolució dels somriures, que són manifestacions tranquil·les, pacífiques, sense ensurts, sense sigles... I no ens adonem de l'enorme influència que això té en el camp de la comunicació!
I el missatge que dóna Espanya?
És molt negatiu. No l'entenen i em pregunten “que no volen parlar?”, “que no ho veuen que cada any esteu més madurs?” Jo crec que l'any que ve no hi pot haver una nova manifestació de l'11 de setembre. Ja està, ja hem madurat.
Això s'estudiarà a les facultats?
I tant. I no només a les d'aquí, sinó arreu. És una actitud i una estratègia noves.