Exemple per als pobles de Rússia
Algunes nacionalitats del país euroasiàtic admiren com els catalans lluiten pels seus drets i com defensen la llengua
Els russos lloen el sentiment d'identitat i la conservació de tradicions
“Per què Catalunya es vol independitzar si ara Europa més aviat tendeix a unir-se?”. Aquesta sol ser la primera reacció a Rússia quan surt el tema del procés català entre gent que desconeix completament els problemes de l'Estat espanyol i que està molt orgullosa de formar part d'un país tan gran. Rússia tradicionalment ha ofegat els processos d'autodeterminació interns, tot i que la política oficial també ha donat suport a processos secessionistes a altres regions de l'espai postsoviètic amb el clar objectiu d'utilitzar-los com a factor desestabilitzador.
En aquest país tan gran, però, hi ha infinitud de pobles que en alguns casos se senten oprimits per les polítiques de l'estat rus, que, tot i tractar-se d'una federació, no dóna les respostes que algunes regions voldrien en qüestions de política nacional i observen amb simpatia el procés sobiranista català.
“Si els catalans aconsegueixen arribar al seu objectiu d'una manera pacífica i democràtica, això serà un exemple per a molts milions de persones d'arreu del món, entre les quals hi ha les de la república de Tatarstan”, declara Artur Xaziev, redactor en cap del bloc Tatarstan Europeu. Tatarstan és un dels subjectes de la Federació de Rússia que té estatus de república i una rica història política amb experiència d'estat que es remunta a la Bulgària medieval del Volga dels segles VII-XIII, un poble d'origen túrquic.
Xaziev veu moltes similituds entre el Tatarstan i Catalunya perquè “són regions molt semblants, amb un component ètnic singular i econòmicament més desenvolupades que l'Estat espanyol i Rússia, respectivament, i amb una experiència d'una lluita de segles per aconseguir més drets i llibertats”. Per l'experiència que ha viscut el Tatarstan des de la desintegració de la Unió Soviètica, Xaziev està convençut que “la resistència i l'oposició és la reacció lògica quan es parla amb un poble des d'una posició de força” i que per això “la prohibició del referèndum per part de Madrid no farà res més que consolidar els catalans al voltant de la idea que cal construir un estat propi”.
“Em fa la impressió que Catalunya fa temps que és un organisme separat d'Espanya, i en primer lloc això ha passat per culpa de les llargues persecucions contra la llengua catalana”, raona Ramazan Alapaut, cap de l'Organització de Kumucs de Moscou Qumuqla, un poble d'origen túrquic repartit per diverses regions del Caucas Nord. Alapaut veu moltes similituds entre els catalans i pobles del Caucas Nord i està convençut que la separació “és un procés irreversible i per molt que l'Estat espanyol intenti prohibir que Catalunya camini cap a un futur independent, això encara farà irritar més els catalans”. Per aquest expert en polítiques lingüístiques que admira el camí que ha fet la llengua catalana després de dècades de prohibicions, “Espanya cal que pensi en la resta de regions de parla catalana, basca i altres llengües que no siguin l'espanyola perquè la discriminació lingüística podria portar a processos semblants en altres regions”.
Andzor Kabard, activista circassià, un poble del Caucas del Nord que com a conseqüència de la guerra del Caucas del segle XIX i la conquesta russa va haver de fugir majoritàriament als països veïns, explica que el seu poble mira cap a Catalunya amb un cert romanticisme. El cas és que al Caucas hi ha la teoria estesa que el nom de Catalunya ve de “terra de gots i alans” i aquests segons vivien al Caucas i es van barrejar molt amb els antics circassians i amb les grans migracions cap a Occident, quan moltes tribus bàrbares van envair l'Imperi Romà i van arribar a la península Ibèrica. Això només és una teoria que probablement està molt lluny de la realitat, però els activistes circassians també es miren Catalunya amb romanticisme per com “han lluitat per aconseguir els seus drets com a poble”. Per Kabard, “les consecucions en política lingüística a Catalunya són un model per a tots aquells que lluitem pels drets de les llengües regionals”.
A Rússia també hi ha gent que no té res a veure amb els pobles oprimits i que pel fet de conèixer Catalunya, el Barça, tenir interès per les llengües o simplement per observar què passa al món segueixen l'actualitat de la política catalana.
Barçamania
Konstantin Loss, coordinador del grup Barçamania, un grup moscovita de seguidors del Futbol Club Barcelona, simpatitza amb la idea de la independència de Catalunya però té el cor partit pel tema del futbol i voldria que el Barça continués a la lliga espanyola. Loss, especialista en economia de la Unió Europea, considera que “l'expressió més alta de la democràcia hauria de donar la possibilitat d'arribar a decisions polítiques sensates” perquè no es pot permetre de cap manera que s'arribin a solucionar les discrepàncies amb les armes. Loss entén perfectament la posició del govern espanyol “perquè fins ara pot cobrir part de les seves despeses amb els ingressos que arriben de Catalunya i és totalment comprensible que vulgui conservar aquesta font”. A més, aquest expert en la UE està convençut que l'aparició de la veu dels catalans com a país en aquesta institució pot ser una gran contribució al Parlament Europeu.
Aleksei Stepanov, un dels membres de Barçamania que sovint mira els partits de futbol als bars de Moscou embolicat amb una estelada i que ha viatjat molt per l'Estat espanyol, creu que “els catalans han de poder exercir el dret a l'autodeterminació o almenys tenir el concert econòmic, com al País Basc”. Stepanov veu els catalans així: “Molt tancats, em sembla, menys alegres i amigables que en altres regions de l'Estat espanyol; però més delicats i amb més gust, això sí. En general s'assemblen més als francesos que als espanyols.”
No oblidar les arrels
“D'entrada, els catalans són una mica reservats i això agrada molt als russos perquè nosaltres som una mica així, clar, potser nosaltres som una mica més seriosos, però en això hi influeix el clima”, resumeix Tatiana Mikhaleva, que fa més de 20 anys que treballa a la delegació de Moscou de l'Agència Catalana de Turisme. Mikhaleva és una gran admiradora dels castells i a Catalunya l'impressiona molt “que a tot arreu es conservin les tradicions, que denoten també que el poble està unit, que té arrels i que no les obliden”.
Daria Sinitsina és professora d'espanyol a la Universitat Estatal de Sant Petersburg i també traductora de diverses llengües romàniques i de l'anglès, i en els seus viatges a Catalunya ha notat que els darrers anys cada vegada es nota més el sentiment a favor de la independència. Sinitsina explica que el que sí que ja va notar en el seu primer viatge a Catalunya el 2002 és “una forta manifestació de la identitat nacional, basada tant en el background històric com en la qüestió lingüística; aquest sentiment d'identitat és molt diferent al rus, que el veig sempre molt forçat, potser és un problema geogràfic, de les dimensions del país”.
Sveta Rudnik, una jove russa que va triar l'Estatut de Catalunya del 2006 com a tema de la seva tesi doctoral, coneix de prop el procés i explica que amb tanta informació ha entès “que hi ha moltes coses i termes ambigus amb els quals operen les dues parts, tant des de Catalunya com des d'Espanya”. Aquesta historiadora creu que “el foc dintre de les persones que desitgen la independència serà difícil d'apagar, pel debat estatutari, per la decisió final del Tribunal Constitucional, pel tractament per part de l'Estat espanyol i del Partit Popular de la qüestió catalana bastant complicada”. “No era Ortega y Gasset que deia que el problema català és un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar?”, sentencia Rudnik.
Aquesta historiadora qualifica el procés que viu Catalunya “d'extraordinari però molt difícil” i creu que “la independència de Catalunya és un camí encara molt llarg i aspre perquè les circumstàncies i condicions polítiques tant interiors com exteriors l'obstaculitzen”.