opinió
En favor del procés d'independència de Catalunya a la llum del pensament cristià
ha de ser garantida com un dret humà. Això és coherent amb els valors cristians
silenciar o sotmetre
Sóc sacerdot i teòleg polonès i treballo a la Congregació per a la doctrina de la fe al Vaticà. I em declaro a favor del procés sobiranista català: les meves amigues i amics catalans m'han transmès un viu sentit de la identitat nacional i l'amor per la llibertat de la seva pàtria, l'amor per la història, la llengua i la cultura, per la literatura i l'art, la cultura popular...
Penso que la meva afinitat per Catalunya i pel seu camí cap a la independència està relacionada amb la meva ànima polonesa. Els polonesos, durant més d'un segle, fins a l'any 1918, no van tenir sobirania nacional. En la nostra història turmentada moltes vegades vam haver de lluitar i defensar la independència. Per això, el nostre amor per la pàtria i la nació, per la nostra llengua i cultura, és particularment fort. El sentit de la llibertat i de l'autodeterminació, de la independència de la nació, el portem a la sang. Això m'ajuda a entendre els justos desitjos dels altres.
Seguint el procés sobiranista català, admiro com en la recerca de la llibertat, la nació catalana sap respectar els altres. Les seves justes demandes d'autodeterminació no s'han expressat mai contra ningú ni amb violència. Reclamen la llibertat de decidir amb un admirable esperit de pau i respecte de l'Estat i d'altres pobles, sabent superar les enormes dificultats i nous obstacles que van sorgint. En aquest sentit, els catalans són un bon exemple de nació europea que sap conjugar els valors nacionals i culturals propis amb l'esperit de democràcia i respecte, de dret i de disponibilitat al diàleg, pròpiament europeus.
Mai oblidaré la participació, amb les meves amigues i amics, en l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Barcelona, abans de la consulta del 9-N. Em semblava sentir amb el poble català la mateixa passió que vaig conèixer a la meva pàtria en els temps de les nostres lluites per la llibertat. A Barcelona, el sentit català d'unitat nacional es va percebre amb un profund sentit de tolerància envers els altres. Davant les quatre columnes de l'Exposició Universal, vaig estar immers en una multitud molt diversa, però visiblement unida: gent de diferent signe polític, gent gran i nens, moltes famílies, parelles, persones soles, i també estrangers com jo. Una veritable unitat en la diversitat! A Catalunya sempre vaig tenir l'experiència d'alguna cosa que per a un teòleg i filòsof cristià és molt important: l'altra persona no és un enemic a qui odiar, eliminar, silenciar o sotmetre. Respectant la identitat dels altres, s'espera i es demana que ells sàpiguen respectar la nostra identitat nacional. En tot el procés per la independència, es nota aquest esperit català de respecte i tolerància, de legalitat i correcció. En aquest esperit, la independència de Catalunya pot servir per a una major consciència de la unitat europea en la diversitat. Tots som diferents, però hem de respectar les nostres identitats, ja sigui entre les diferents nacions o entre els ciutadans de cada nació lliure. Els catalans m'ensenyen avui el coratge de la seva forta identitat i el respecte de la diversitat de l'altre.
El cristià no pot amagar o ignorar la realitat. La identitat nacional catalana és la realitat que simplement és. Les idees, les elaboracions conceptuals i jurídiques, han de captar, comprendre i conduir la realitat, evitant que s'acabin separant-se de la realitat. Sense el degut respecte per la realitat d'una nació es creen legalismes formalistes i doctrinarismes insensibles. “La realitat és superior a la idea” (Francesc, Evangelii gaudium, 231-233). No es pot en cap manera desacreditar una nació, com la catalana, que “compleix els elements que la doctrina social de l'Església defineix sobre què és una nació: cultura, llengua i història” (Xavier Novell, Bisbe de Solsona, Carta Amb el poble de Catalunya, abans de la consulta del 9-N) i desitja exercitar democràticament el propi dret a l'autodeterminació.
Per als catòlics, en aquest camp és fonamental el pensament del Concili Vaticà II i de Joan Pau II (Discurs en la Cinquantena Assemblea General de les Nacions Unides, 1995.10.05). “La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència. Els drets de les nacions no són sinó els drets humans considerats en el nivell de la vida comunitària. La nació té un dret fonamental a l'existència; a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou la seva sobirania espiritual; a modelar la seva vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l'opressió de les minories; a construir el propi futur proporcionant a les generacions més joves una educació adequada (Compendi de la doctrina social d'Església, núm. 157).
És important destacar la sensibilitat i la preocupació que mouen l'ensenyament social de l'Església: és la prioritat i la defensa dels drets de les nacions, grans o petites, a la seva autodeterminació, a decidir la pròpia independència i sobirania. En aquesta llum, el dret a l'autodeterminació de Catalunya ha de ser garantit com un dret humà. Això és coherent amb els valors cristians i ha de ser defensat pels creients com un valor moral fonamental. En conseqüència, el deure cristià de participar en consultes democràtiques sobre el futur del propi país, no només no està en contradicció amb la fe i la moralitat cristiana, sinó que expressa el cristià amor dels catalans per la pàtria. Per tant, el pacífic exercici del dret d'una nació a la pròpia sobirania, no pot ser jutjat de “no prudent ni moralment acceptable” (pecat) ni de “no admissible”. La unitat de l'Estat, l'ordre constitucional i jurídic o altres valors importants, no poden ser imposats com un valor absolut respecte als drets humans de les nacions. La lògica cristiana és diversa. Sense perdre el respecte per valors diversos, la lògica cristiana veu amb simpatia i obertura cada sentit nacional. A la llum dels principis teològics i morals catòlics, s'ha de concloure que a la nació catalana, que promou el procés per decidir la seva sobirania, ha de poder garantir la digna, lliure i democràtica possibilitat de decidir, perquè a cap nació se li pot negar el dret humà a l'autodeterminació.
Aquest dret fonamental no va de cap manera en contra d'altres respectables valors, com la unitat de l'Estat o l'ordre constitucional, sinó que se situa en un nivell superior, el de l'exercici dels drets humans. Es pot dir que el procés sobiranista català va en la direcció favorable a una nova unitat: primer, l'afirmació d'unitat de la identitat nacional que és respectuosa amb les minories; segon, l'afirmació d'una nova qualitat d'unitat internacional, basada en l'amistat, fraternitat i col·laboració amb altres pobles i nacions. La unitat en les relacions humanes és més forta i més veritable si prové de la pròpia identitat, afirmada i expressada també a nivell de la lliure decisió de l'autodeterminació. El procés català no és cap tragèdia per a ningú, perquè tendeix a una qualitat d'unitat més veritable, que no ofèn ningú. El cristià pot serenament sustentar tal procés en l'àmbit social, civil, polític i també religiós; sobretot amb la pregària per la pàtria i de moment històric més important de la història moderna catalana. Els cristians no catalans han de mirar el desig de la nació catalana a l'autodeterminació amb la positiva comprensió i la humana amistat. Amb la força de l'amor cristià han de sustentar el dret de la nació catalana a decidir la independència. Per a nosaltres, respectar la realitat és superior als formalismes o legalismes imposats per ocultar la realitat.