“Canvio deute espanyol per bons italians”

El títol d'aquest article podria ser el text d'un anunci classificat publicat per algun inversor internacional dels que –segons l'agència Bloomberg– estan desprenent-se del deute espanyol per no haver de pagar la prima de risc que es demana per la possibilitat cada cop més real d'independència de Catalunya.

Segons publicava el servei d'informació econòmica de Bloomberg dies enrere, la incipient recuperació de la macroeconomia espanyola no sembla que afecti positivament els grans inversors institucionals, que gestionen carteres multimilionàries de títols de deute dels estats europeus i d'altres governs mundials.

Sense les distorsions dels mitjans de comunicació espanyols, la realitat és que, als ulls dels inversors, a Europa hi ha tres aneguets lletjos: Grècia, Portugal i Espanya. Això vol dir que els bons del deute d'aquests estats no són dels més cobejats pels gestors de carteres d'inversió.

Bloomberg va fer una enquesta entre aquests inversors per esbrinar quina és la seva visió del moment polític actual. La resposta és que “l'impuls de Catalunya per alliberar-se, en un panorama polític cada cop més fracturat, ha sacsejat els inversors en bons, que ara demanen una prima de risc addicional per comprar bons espanyols, o directament compren bons italians”. Un dels analistes consultats, d'una empresa que gestiona una cartera de 328.000 milions d'euros en deute espanyol i italià, va explicar a Bloomberg que “la prima addicional dels bons espanyols es pot ampliar, almenys fins que escampi la polseguera del panorama polític, o sigui fins que assumeixi un nou govern i el cas català sigui resolt d'una manera o d'una altra”. Mentrestant, els inversors es refugien en els títols de deute italians.

No cal ser un Sala i Martín per entendre el perquè del cost addicional. L'Estat espanyol, amb un deute que ja supera el 100% del seu PIB (amb Catalunya a dins), seria materialment incapaç de fer front a les seves obligacions amb els creditors si Catalunya obté la independència sense un acord amb Espanya que inclogui assumir una part proporcional del deute. Si l'actitud espanyola en el cas català fos semblant a la britànica amb Escòcia, segurament el nerviosisme inversor seria menor, perquè l'acord i la negociació eren part del paisatge. En vista de l'actitud immobilista i negacionista de Madrid, molts inversors prefereixen prendre mesures de prevenció davant una més que probable independència catalana sense acord amb Espanya.

Sembla evident que, en cas de secessió, les turbulències econòmiques afectaran més Espanya que no pas Catalunya.