Independents de Franco

Amb Franco també hi havia independències. De fet, el dictador és l'últim cap d'estat espanyol a qui se li van escapar territoris, en concret dos d'africans, el Marroc i Guinea Equatorial, fruit d'un altre procés –aquest global, el de descolonització–, accelerat després de la Segona Guerra Mundial.

Un acord del 1904 va repartir el Marroc en un protectorat entre França i Espanya, que es va quedar la part nord, un territori habitat per tribus berbers que sempre li van fer la vida impossible. Un seguit de ràtzies a interessos industrials espanyols van provocar una declaració de guerra, la del Rif, que entre el 1921 i el 1923 duria derrotes importants a l'exèrcit espanyol. De fet, aquest va ser el desencadenant del cop d'estat de Primo de Rivera, que el setembre del 1925 va fer el major desembarcament naval fins llavors, el d'Alhucemas, i va posar fi a la rebel·lió. La guerra, però, va romandre a ulls dels marroquins com un gran símbol de la lluita anticolonial, i el conflicte mai va esvair-se del tot.

Durant la Segona Guerra Mundial, que Espanya va ocupar temporalment Tànger, ja va augmentar la pressió sobre els colons francesos, i el 1944 es va publicar un primer manifest d'independència. La declaració, però, no va prosperar, i el 1953 els francesos van obligar el sultà Mohammed V a exiliar-se pel seu suport al moviment nacionalista que s'estava gestant. Ja en ple debat descolonitzador al món, però, el novembre del 1955 va tornar al país i va declarar la independència. “Tenim el gust d'anunciar la fi de la tutela i del Protectorat, i l'adveniment de la llibertat i la democràcia”, va proclamar. Després de mesos de negociacions, França la va acabar acceptant el febrer del 1956 i Espanya, aquell abril, això sí, sense Ceuta, Melilla, l'Ifni ni el Sàhara Occidental, amb la qual cosa el sultà va passar a rei.

El moviment descolonitzador, però, on va tenir més incidència va ser a l'Àfrica subsahariana. En aquest marc, menys d'un decenni més tard, el novembre del 1965, la Comissió de l'Assemblea de l'ONU va demanar al règim franquista que fixés data per a la independència de Guinea Equatorial, un territori constituït en colònia espanyola el 1926 i al qual les Nacions Unides ja havien forçat el 1963 a dotar-se d'un govern autonòmic. El consell de ministres va aprovar el desembre del 1966 una conferència constitucional que se celebraria l'octubre de l'any següent i que donaria lloc a la primera Constitució del futur estat. El text va ser aprovat per un 64% en referèndum l'agost del 1968, sota la supervisió de l'ONU, i del 22 de setembre al 2 d'octubre del mateix any es van celebrar les primeres eleccions generals.

L'última independència d'un territori espanyol va ser solemnement atorgada el 12 d'octubre del 1968, quan Manuel Fraga, ministre d'Informació i Turisme, va encapçalar una àmplia representació diplomàtica que va viatjar al país africà a certificar-la. El mateix dia el BOE publicava un decret reconeixent els resultats electorals i declarant la independència de Guinea Equatorial.