la crònica
Una debat sense corbates i cap dona
Feia goig ahir l'Auditori Josep Irla de Girona; no només per la solemnitat de la sala, sinó per la transcendència del debat electoral entre els candidats gironins de les principals forces polítiques. I, perquè no dir-ho també, i a banda del moment històric, per l'espectacular desplegament tècnic, especialment per la grua amb la càmera sobre el cap del públic. Una realització fruit de la unió de TVGi, Televisió Costa Brava, TV Ripollès, TVOlot, la Xarxa, Fem Ràdio, amb la col·laboració d'El Punt Avui i sota la batuta, a la moderació del periodista Albert Brosa.
Si que cal entretenir-se una mica amb la foto fixa del debat, especialment dels candidats, per remarcar l'enrocament de les seves postures i un detall, si més no inquietant: unes eleccions històriques no compten amb cap dona com a cap de cartell. Inquietant perquè com deien els vells revolucionaris “sense feminisme no hi ha revolució”. També remarcar, si bé seria una anècdota menor, que cinc candidats van optar per portar americana, això sí, sense corbata: Rafael Bruguera (PSC), Enric Millo (PP), Xavier Dilmé (UDC), Marc Vidal (Sí que es pot) i Jean Castell (Ciutadans), els quals van voler donar una imatge informal, vestint l'uniforme polític tradicional de manera més lleugera. Lluís Llach (Junts pel Sí) i Benet Salelles (CUP), duien camisa i samarreta, respectivament, fidels també al seu estil.
No va ser un debat d'aquells que es diu potents, especialment per la seva previsibilitat, tenint molt clar que el procés sobiranista ha estat, és i serà, es vulgui o no, el gran protagonista. En aquest sentit, i a diferència, d'altres comicis, no hi va haver pràcticament cap al·lusió al debat territorial, tot i els esforços del Rafael Bruguera o de Castel, però molt tímids. El tema, l'argument principal, el gran protagonista del relat televisiu, de fet, va ser implacable i tot va girar al voltant de la independència: tot es va reduir a un Sí i un No. Als partidaris de millorar el que hi ha , els que busquen una tercera via i els que pensen que el que s'ha de fer és marxar.
Es cert que, tot i no haver-hi moments estel·lars, sí que es van donar algunes anècdotes. Una d'elles la va protagonitzar Enric Millo, del PP, que sempre, i ja és una tradició, té a punt una sortida per cridar l'atenció, com ara quan va dir que “aquest és un debat capat perquè no hi ha ERC i CDC per donar explicacions” sobre l'acció de govern. Millo, quan va ser interpel·lat pel moderador, va dir àgilment que aquest no era un problema del debat, ni del moderador, quan a concepció, sinó per la situació. Però si Millo és el que es diu en cinema un roba plans, no va tenir en compte que hi havia un professional de l'escenari, que si bé no portava, ni guitarra, ni piano –ni tampoc havia de parlar de turisme–, Lluís Llach, cap de llista de Junts pel Sí, li va etzivar en el seu torn que: “les meves parts íntimis estan senceres, li puc ben assegurar, senyor Millo”. Llach va arrencar un aplaudiment quan al final va renunciar a parlar de moltes temes i es va limitar a mostrar un cartell amb un Sí ben gran. Un artista.