Enveja flamenca

Ningú no l'havia convidat, però l'ambaixador espanyol a Bèlgica es va intentar colar en la reunió entre Artur Mas i el viceprimer ministre belga, Kris Peeters, l'1 de juliol passat. Ignacio Matellanes s'hi va presentar per sorpresa i Peeters el va fer esperar fora de la sala per poder-se reunir primer a soles amb el president de la Generalitat. Aquesta és la imatge d'Espanya que té el govern belga, molt molest amb les pressions (i les formes!) de la diplomàcia de la Meseta. Flandes no és Catalunya ni s'hi assembla, però el caràcter plurinacional i federal del plat pays fa que Bèlgica sigui un dels estats membres de la Unió Europea més comprensius amb el procés sobiranista. I el fet que ara els flamencs de l'N-VA hi governin també ajuda.

Però comprensius no vol dir que al número 16 de la Wetstraat, residència del primer ministre, hi onegi l'estelada. El flamenc Guy Verhofstadt, per exemple, que va ser nou anys primer ministre belga, ha passat de fer campanya electoral per CiU (míting a Vic inclòs!) a anar de bracet amb Ciutadans i UPyD. I un altre flamenc, el també exprimer ministre Herman van Rompuy, va col·laborar amb Rajoy i el seu discurs de les set plagues, en què s'amenaçava la Catalunya independent amb l'expulsió de la UE quan era president del Consell. L'arribada de l'N-VA al govern federal, però, pot canviar les coses.

Segons el politòleg Bart Maddens, “seria impensable que el govern federal belga, dominat per l'N-VA, no reconegués la independència de Catalunya” i no defensés la seva “afiliació automàtica a la UE”. En un article recent, Maddens, professor de ciències polítiques a la Universitat Catòlica de Lovaina, assegura que Catalunya “és a la pole position per ser un estat independent”. I qualifica la candidatura de Junts pel Sí com “un somni” o “una al·lucinació” per als independentistes flamencs. “Les possibilitats que aquí es formi una candidatura independentista tan àmplia són simplement inexistents: com podrien els partits superar les seves diferències ideològiques?”, es pregunta.

El nacionalisme flamenc enveja la transversalitat del català i recentment ha sorgit un nou moviment d'esquerres, alternativa a l'N-VA i a l'ultradretà Vlaams Belang. Es diuen Vlinks, és a dir, l'esquerra (links, en flamenc) de Vlaanderen (Flandes).

Per primer cop, l'N-VA controla els ministeris de l'Interior, de Finances, de Defensa i d'Administracions Públiques, a més de les polítiques d'asil i migració i la presidència del Parlament (això és com si Raül Romeva o Antonio Baños acabessin substituint Fernández Díaz, Montoro, Morenés o Posada!). Experts en l'art de fer la puta i la Ramoneta, l'N-VA sembla que ha trobat la seva tercera via i ha anat suavitzant el discurs independentista fins a proposar una mena “d'evaporació” de Bèlgica, que consisteix a anar desmantellant a poc a poc, dissimuladament i sense estridències, l'estat federal, fins a convertir-lo en una carcassa buida que gestioni poc més que l'exèrcit i el monstruós deute. Però l'N-VA no governa sola i els seus socis (liberals flamencs i francòfons i democratacristians) serien més reticents a reconèixer una DUI de Catalunya que podria fer trontollar l'executiu. “Si plou a Espanya, poden caure gotes a Bèlgica”, avisa Maddens.

Precisament el belga és un dels set parlaments estrangers que han debatut sobre Catalunya en les darreres setmanes (ho han fet també Dinamarca, Irlanda, l'Uruguai, el Paraguai, els Estats Units i Suècia) i ha rebut una delegació catalana. “És el que millor ens ha acollit, amb més naturalitat, per la tradició de les institucions belgues de respectar el federalisme i les identitats nacionals subestatals”, va celebrar llavors el secretari d'Afers Estrangers del govern, Roger Albinyana. I el diputat de l'N-VA Peter Luykx va assegurar que, “si hi ha una majoria democràtica, és obvi que la Catalunya independent tindrà suport”. “Estem molt contents d'haver rebut una delegació catalana, som un Parlament molt obert i volem parlar amb tothom; trobem molt important saber què passa exactament a Catalunya”, va confirmar el diputat de l'N-VA Peter Luykx, que va ser a la Meridiana per la Via Lliure.

També va fer d'observador internacional en la Diada l'eurodiputat de l'N-VA Mark Demesmaeker, que descriu la manifestació com “impressionant, multicolor, viva, democràtica, proeuropea, que no va contra ningú i que mostra el dinamisme d'una nació que vol dir la seva sobre el seu futur”. “N'hem de prendre nota en l'àmbit europeu, perquè Catalunya farà història”, insisteix Demesmaeker, que precisament és un dels 31 eurodiputats de cinc grups parlamentaris i 14 estats membres que recentment han enviat una carta de protesta al ministre espanyol de Defensa, Pedro Morenés, per les seves amenaces a Catalunya. “L'instem a rectificar les seves declaracions per tal d'aclarir a tots els europeus que el govern espanyol no utilitzarà les forces armades ni la policia per atacar un moviment que s'ha demostrat sempre cívic i democràtic”, li reclamen. Demesmaeker és també un dels defensors de la llengua catalana a Brussel·les i el juliol passat es va queixar al president de l'eurocambra, Martin Schulz, que “és una vergonya que no se'n permeti l'ús”. “És la tretzena llengua més parlada a la UE, amb més de deu milions de parlants, però als eurodiputats encara no se'ls permet fer-la servir en aquesta casa, que se suposa que hauria de ser oberta i democràtica, i això, senyor Schulz, és vergonyós i un dèficit democràtic; espero que hi torni a pensar i compleixi la seva promesa”, va denunciar en el ple.

Tot i haver guanyat les eleccions (amb 33 dels 150 escons del Parlament federal), Bart de Wever ha regalat el càrrec de primer ministre al liberal francòfon Charles Michel (que només en té 20). El líder de l'N-VA prefereix ser alcalde d'Anvers i la independència ja “no el preocupa”, tot i que els estatuts del partit marquen com a “objectiu final que Flandes sigui independent”. Els flamencs i els valons no s'aguanten; es barallen fins i tot per les cançons que han de sonar al fil musical del metro de Brussel·les i per la ruta aèria que han de seguir els avions quan s'enlairen. Però el cost de divorciar-se seria tan alt que hi renuncien. La factura de la independència per a l'hipotètic nou estat flamenc pujaria fins als 237.000 milions d'euros, segons els càlculs del KBC, un dels principals bancs belgues.