Els rebesnéts de l'avi Siset eren a Fontajau

L'avi Siset era un home menut, calmat i discret. Amb alguns cops de geni, però amb un cor enorme i una paciència infinita amb els més petits. Era calb, prim i de rostre masegat pel pas dels anys i per la duresa d'una vida llarga i severa, que l'havia portat a fer de barber a Besalú, a fer figures d'escacs i culleres de boix a l'Alta Garrotxa, a ser regidor per l'Esquerra de Macià i Companys, a lluitar pels seus ideals republicans durant la guerra, a reconstruir com a presoner –a l'hivern i amb els peus en remull– el pont bombardejat sobre el Fluvià, fins a passar els seus darrers anys, com un símil de la seva vida, vora els meandres plàcids del Ter a Verges, on el riu divaga lentament per aquesta plana que és el dibuix dels déus. Així és com jo el recordo, als meus nou anys de vida, quan va morir als 94 anys.

Quan ahir a Fontajau, amb un pavelló bullint d'anhels i il·lusions, un espontani amb veu potent es va alçar i va entonar L'estaca, vaig mirar els ulls del meu pare, Ponç Feliu Llansa, nét de l'avi Siset. Segur que recordava les hores i hores que havien passat amb en Lluís, escoltant històries de la República, de la guerra i dels temors pels anys que vindrien, tot pescant amb canya en un Ter aleshores ple d'anguiles, agrons i bagres. Vaig girar el cap i em vaig mirar en Quim i en Ponç, als seus sis i nou anys de vida, i vaig esclatar a plorar d'emoció. Ells no hauran viscut la foscor sòrdida d'aquells temps. No saben el que significa ser aquí, haver arribat fins on som ara. Afortunadament, jo tampoc els he patit, amb prou feines. Són les generacions dels fills i els néts de l'avi Siset, com els enyorats Ponç Feliu Nicolau i Carme Llansa, els qui ens han portat fins aquí. Una àvia Carme atemorida encara d'aixecar massa la veu malgrat el seu profund sentiment demòcrata i republicà. I, sobretot, la generació de l'avi Siset, que venia d'un silenci antic i molt llarg. Gràcies a ells i a la seva lluita sorda i constant hem arribat fins aquí. I ara, de por, no en tenim.

Amb el pare, quan jo era petit, sempre ens preguntàvem què pensaria l'avi Siset si aixequés el cap, quan veiés un món amb “autos” tan ràpids, televisions de color, telèfons sense cables... Però el que més el sorprendria seria, sens dubte, el moment que vivim i la força de la gent. A Fontajau, ahir, hi havia un poble sencer unit. Hi havia independentistes forjats des de fa dècades. Però també gent conservadora. I antics comunistes. I també molts companys socialistes de la meva etapa com a regidor a la ciutat de Girona. I gent gran. I gent jove. Fontajau era el reflex d'un poble sense fissures, lluitant en un moment clau pel crit unànime de llibertat, deixant tots els matisos per quan tornem a permetre'ns matisar. Ara només hi ha un camí. Si en Siset aixequés el cap ens recitaria, en paraules de la poesia musicada d'en Lluís, “perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo. Estic gelós i content. Molt gelós i content de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu...”

Com t'ho podria dir, avi Siset, perquè em fos senzill; hem anat més lluny dels arbres caiguts que us empresonaven. Junts anirem més lluny d'on dorm la lluna blanca. Més enllà del núvol blanc. Ens crida el vent, i trencarem cadenes per anar al ponent, on s'obre un futur lluminós i possible. I mentre passen els nous vailets, estirem el coll per cantar, el darrer cant d'en Siset, el darrer que ens va ensenyar... Que tinguem sort.