Les incògnites del plebiscit
claus La presidència del futur govern i el futur de Junts pel Sí, entre els grans interrogants que planteja el resultat del 27-S calendari La investidura del cap del nou executiu podria coincidir amb el primer aniversari del 9-N
el suport de la cúpula popular
Més enllà de la majoria absoluta de l'independentisme, els resultats de les eleccions de diumenge plantegen alguns interrogants que s'aniran resolent en les properes setmanes.
Mas serà president?
Els resultats del 27-S han deixat el president en funcions en una situació complexa pel que fa a la seva reelecció. CDC i ERC van pactar setmanes enrere que el líder de Convergència seria el president, però ara el paper de la CUP és cabdal. Junts pel Sí no té majoria absoluta i, per tant, Mas no podrà ser investit en la primera volta i caldrà anar a una segona, en què n'hi haurà prou amb una majoria simple. I aquí és on rau el protagonisme de la CUP. Si Mas vol ser president, no n'hi ha prou amb l'abstenció de l'esquerra independentista, sinó que hi haurien de votar a favor o cedir algun vot afirmatiu com van fer, per exemple, en la Declaració de Sobirania el 2013 –aleshores dos diputats es van abstenir i un hi va votar a favor–. Aquesta fórmula, que van repetir en la investidura d'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, no és nova: Batasuna ja la va fer servir en l'aprovació del pla Ibarretxe l'any 2004, quan tres diputats van donar el sí i tres s'hi van oposar. Però, durant la campanya, la CUP ha assegurat que no faria Mas president i ahir ho va tornar a repetir. “Ja veurem qui presideix el govern. Ha de ser una persona que representi una nova etapa i Mas no ho és”, va subratllar la número 2, Anna Gabriel. Aquesta setmana, els cupaires celebraran assemblees territorials arreu del país per avaluar els resultats i després obriran negociacions amb Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot. Per la seva banda, Artur Mas va subratllar ahir que el seu paper no és “transcendental” i que, en les negociacions amb la CUP, s'ha de prioritzar el full de ruta per assolir la independència. Tot i això, va recordar que el pacte entre CDC i ERC estipula que ell serà proposat com a candidat a la presidència. En aquest mateix context de càrrecs, no és gens clar quin serà el rol del cap de llista de JxSí, Raül Romeva, que en una entrevista recent en aquest diari condicionava el seu paper als resultats que obtinguessin el 27-S. “No és el mateix tenir majoria absoluta que no tenir-la”, assenyalava. Tampoc, fins ara, s'ha definit què farà el president d'ERC, Oriol Junqueras. Els republicans han pactat amb CDC que tindrien la vicepresidència del govern, però sembla que ni Junqueras ni tampoc Marta Rovira assumirien la cartera. Fins i tot s'havia especulat amb la possibilitat que Junqueras fos el president del Parlament.
L'Estat afluixarà?
No, com a mínim fins després de les eleccions espanyoles. Al PP, i malgrat les declaracions públiques, el resultat del 27-S ha afeblit la figura de Mariano Rajoy davant dels seus crítics. L'article publicat ahir per José María Aznar no és fruit de la casualitat, i anuncia temps convulsos al partit quan falten pocs mesos per a unes eleccions en què el PSOE aspira a recuperar La Moncloa. Precisament per aquest motiu, és poc previsible pensar que els socialistes plantegin alguna oferta per a Catalunya durant la campanya. I tampoc Podem, que torna al seu escenari natural després d'una campanya en què Pablo Iglesias ha arribat a admetre que s'ha sentit incòmode. D'altra banda, els nefastos resultats obtinguts diumenge pels populars –han perdut nou diputats i han registrat el pitjor resultat des del 1992– no sembla que hagin posat en qüestió el lideratge de Xavier García Albiol. L'exalcalde de Badalona té el suport absolut de la cúpula del carrer Gènova i és gairebé segur que aprofitarà el pròxim congrés dels populars catalans, que se celebrarà després de les eleccions espanyoles, per introduir canvis en la direcció i envoltar-se de gent de la seva absoluta confiança.
Junts pel Sí, a les espanyoles?
Junts pel Sí es va crear excepcionalment per a aquestes eleccions, encara que des de Convergència han insistit diversos cops que la fórmula s'hauria de repetir per a les eleccions estatals, perquè d'aquesta manera es donaria una continuïtat al concepte d'unitat del catalanisme. ERC, però, no s'ha volgut mullar i sempre ha mantingut que s'hi donaria resposta després del 27-S. Ara aquest moment ja ha arribat i el meló s'obrirà ben aviat. En aquest sentit, hi ha un sector dels republicans que no veuen clara la repetició de la coalició perquè prefereixen tenir veu pròpia i no quedar-se atrapats a la teranyina de CDC. Fins i tot, una proposta alternativa seria anar per separat al Congrés i en una llista unitària al Senat. Però, d'altra banda, també són conscients que desfer el grup de JxSí podria provocar una crisi interna que no beneficiaria gens el nou govern ni el procés d'independència.
El futur d'Unió
La desfeta dels socialcristians, que no seran al Parlament per primer cop en la seva història, va ser un altre dels titulars de la jornada. La separació de CiU, al mes de juny, va deixar Unió amb deu diputats al Parlament i la missió de fer-se un lloc en l'escena política catalana quan quedaven només tres mesos per a les eleccions. Finalment, el discurs del seny no ha acabat de convèncer l'electorat i els socialcristians van acabar la jornada amb 102.870 vots, que els situen fora de l'hemicicle. L'anunci de Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler de posar els seus càrrecs a disposició del consell nacional és un pur formalisme, perquè és un òrgan que controlen. La intenció de l'actual cúpula és concórrer a les eleccions espanyoles amb l'objectiu de mantenir representació a les Corts –actualment tenen sis diputats al Congrés i tres senadors–, cosa que li garantiria ingressos i un cert protagonisme en espera de temps millors. Si Unió fracassa en l'intent, el seu futur com a partit i el dels seus líders és una incògnita. I més encara tenint en compte el deute reconegut de 16,7 milions d'euros que arrossega una formació acostumada a nedar en l'abundància.
I el de CSQP
La coalició integrada per Podem, ICV-EUiA i Equo va néixer amb l'objectiu d'aspirar a la presidència de la Generalitat i ha acabat protagonitzant una altra de les grans patacades de la jornada. En total, només va sumar prop de 7.000 vots més que el 2012, quan ICV-EUiA es va presentar a les catalanes en solitari, però l'augment de la participació els ha restat dos escons i els ha deixat en onze, fet que els converteix en la quarta força del Parlament. Ara les incògnites se centren, d'una banda, en el paper que la coalició jugarà a l'hemicicle. I, de l'altra, en el protagonisme que podrà tenir en una candidatura que, tal com es va insistir ahir, tindrà continuïtat en unes eleccions espanyoles que Podem afronta com la seva particular prova del nou.
El calendari del nou Parlament
El president de la Generalitat en funcions té 20 dies hàbils per convocar el primer ple de la nova legislatura, l'onzena. Si esgota aquest termini, se celebraria el dilluns 26 d'octubre. En la sessió, s'escolliria el president o presidenta de la cambra i els membres de la mesa, i s'obriria un termini de deu dies hàbils per a la convocatòria del ple d'investidura del nou president, la qual cosa situa la data màxima en el primer aniversari del procés participatiu: el 9 de novembre. El candidat a president necessita la majoria absoluta dels vots de la cambra (68) per ser escollit en primera volta. Si no els obté, pot aspirar a una segona votació, que se celebraria dos dies més tard i en la qual li podria valer una majoria simple.
La casualitat farà que el primer ple pugui coincidir amb la firma del decret de dissolució de les Corts espanyoles si, com tot indica que passarà, Mariano Rajoy decideix convocar les eleccions el 20 de desembre. Tal com va publicar aquest diari el 25 de juliol, la dissolució de les Corts no suposaria cap impediment perquè el president espanyol en funcions prengués mesures per imposar la jerarquia de la Constitució. Fins i tot ho tindria més fàcil, ja que en faria prou amb el suport de la Diputació Permanent del Senat, integrada per 36 membres, 23 dels quals del PP.