Flors que es marceixen
Una gran presència policial en llocs estratègics recorda que Londres no és immune als atacs
Wembley cantarà la Marsellesa per exorcitzar la barbàrie
París és molt a prop però alhora prou lluny. I a mesura que passen les hores, una mica més. Les flors dipositades pels londinencs durant el cap de setmana a Trafalgar Square per recordar les víctimes dels atemptats començaven a marcir-se ahir al matí. La pèrdua de frescor és símptoma inequívoc que la vida, entre el dolor, l'astorament i una por que no paralitza, continua. Un símptoma? Que abans de les deu del matí, a St Martin's Lane, a cinc minuts a peu de l'estació de metro de Covent Garden, una trentena de persones feien cua davant del Nöel Coward Theatre per aconseguir les entrades a preus d'entre 10 i 30 lliures que s'alliberen diàriament per veure Nicole Kidman en el seu retorn al West End.
Només els titulars de la premsa, i una discreta però enfortida vigilància policial en diferents punts estratègics de la capital britànica, indicaven que les circumstàncies havien canviat.
Davant de la botiga de Cath Kidston (roba infantil), als amplíssims vestíbuls de la renovada estació de St Pancras, d'on surt i a on arriba l'Eurostar que connecta amb París en poc més de dues hores i mitja, la dona que dirigeix l'establiment, Jennifer Dickson, considera normal la presència de dos membres de les forces especials de la policia. Van fortament armats i li transmeten sensació de protecció i alhora d'una certa intranquil·litat: “La seva presència ja va ser molt evident després dels atemptats contra el setmanari satíric Charlie Hebdo, no em sobta gens tornar-los a veure ara i aquí.”
No hi ha por
Mentre xerrem una estoneta, Dickson fa referència al missatges que un parell d'hores abans, en l'informatiu Today de BBC4, ha llançat el primer ministre britànic, David Cameron. El premier ha dit que en els darrers sis mesos l'espionatge britànic ha evitat set atacs terroristes al Regne Unit, encara que cap de les dimensions
i conseqüències dels que es van produir divendres a París.
Augmenta arreu la presència de seguretat visible, també la que no es veu, que dóna cobertura a la policia que patrulla de manera quotidiana per la ciutat. Els escenaris que recorro al llarg del matí són, si fa no fa, els mateixos que buscaria un turista delerós de veure tot Londres en tres hores, si això no fos una quimera sense sentit. Davant de Downing Street, normalitat habitual: molta gent fent fotos als policies que custodien l'entrada al costat de les barreres de formigó armat que impedirien que un vehicle carregat amb explosius pogués trencar les tanques de forja i arribar a penetrar dins del carreró més famós del món. La mateixa escena es repeteix a les portes dels Comuns, a dos-cents metres de distància.
No hi ha por —no en veig ni al metro ni per enlloc— o no s'exterioritza, o es fa el cor fort perquè no hi ha més remei, perquè la vida continua, com va continuar l'endemà del 7 de juliol del 2005.
Però es inevitable conviure amb la informació que circula veloçment, i aquest matí de dilluns s'ha assegurat que els darrers mesos han tornar al país 450 britànics, potencials terroristes, que s'han entrenat a Síria. Ja són a dins, perquè han tornat al seu país, i no valen de res els controls fronterers que, d'altra banda, el Regne Unit mai no ha aixecat perquè mai ha format part de l'espai Schenguen.
Com a part de la guerra de propaganda que es lliura, des de Turquia, on ha assistit a la cimera del G-20, David Cameron anuncia més diners per als serveis d'espionatge: 1.900 nous llocs de treball. El terrorisme afavoreix el negoci de la seguretat.
Torno a migdia a l'estació de l'Eurostar. Normalitat absoluta. Decoració nadalenca, persones que compren, que es fan selfies, comiats i rebudes.
Avui dimarts, a St Pancras, arribaran un parell de milers de francesos per veure el partit de futbol entre el seu equip i Anglaterra. Wembley cantarà la Marsellesa, un gegantí Cafè de Rick cantant contra l'islamonazisme.
Durant 90 minuts, els que duri el partit, París serà Londres. L'endemà, la vida seguirà, allí i aquí, en espera d'un nou cop.
