La comandanta que diu no

En un univers com el militar, on la disciplina és un valor suprem i el sí d'obediència deguda es dóna per descomptat, Zaida Cantera va gosar dir no. Bregada en les missions militars internacionals de Kosova i el Líban, aquesta madrilenya de 38 anys va descobrir un dia amb estupor que l'infern podia residir a prop, en l'exèrcit espanyol al qual ella s'entregava amb incondicional vocació. En culminar una missió al Líban i ja establerta a València, entre l'abril del 2008 i el juny del 2009 la comandanta Cantera va ser víctima d'assetjament sexual per part d'un superior, el tinent coronel Isidro José de Lezcano Mújica, pertanyent a una de les famílies il·lustres que governen l'exèrcit des del règim anterior. Després d'encarnar una croada contra l'omertà castrense comptant amb l'exdiputada d'UPyD Irene Lozano com a única aliada inicial, l'excomandanta va ser reclutada per Pedro Sánchez en les vigílies electorals i ocupa el número sis de la llista del PSOE per Madrid, fet que li assegura ocupar un escó en el futur Congrés dels Diputats.

El sobtat salt a la política de la militar es produeix després d'un penós viacrucis judicial. Perquè la denúncia de patir assetjament no va ser per ella el detonant de l'alliberament que esperava, sinó la precipitació en l'abisme de les regles no escrites. Amb el suport del seu marit i també comandant de l'exèrcit de terra, José Lóbez, Cantera es va carregar de valor i es va atrevir a denunciar el superior, Lezcano Mújica. L'empenyia a trencar el silenci el seu cruel dia a dia. “El tinent coronel es creuava amb mi pels passadissos i em feia el gest d'una pistola amb la mà”, relatava Cantera. En una altra ocasió, un forcejament es va acabar amb una sentència lapidària de Lezcano Mújica: “Si la meva carrera es veu afectada, et destrossaré.”

Tot i que Lezcano Mújica va comptar amb poderosos aliats al cos, com ara el general Ramón Pardo de Santayana, un altre cognom il·lustre de l'aristocràcia militar, el 8 de març del 2012 el tribunal militar central va acabar condemnant l'aleshores coronel a dos anys i deu mesos de presó per un delicte d'“abús d'autoritat”. Sorprenentment, el delicte d'assetjament sexual no estava inclòs en el codi penal militar, i això que el drama de Cantera es va produir durant el mandat de la primera dona en la cartera de Defensa, Carme Chacón. De fet, va ser amb Chacón al capdavant dels exèrcits quan Lezcano Mújica, ja sota sospita i en ple processament judicial, va ser ascendit en la cúpula militar, el juliol del 2011. “La responsable màxima de l'ascens del coronel és la ministra Chacón”, esgrimia en el procés l'advocat defensor, Antonio Suárez Valdés.

Gràcies al fitxatge mediàtic obrat per Pedro Sánchez en la cursa cap a La Moncloa, Cantera viurà ara l'anomalia de compartir sigles –i grup parlamentari– amb la ministra de Defensa que no va oir els seus laments. Chacón sempre titlla de “miserable” el fet de recordar que ella era la ministra en aquell temps, com va fer notar el diputat del PP per València Vicente Ferrer al març. “És una junta la que aprova els ascensos, i segons els anys que fa que s'és a l'estament militar de forma automàtica es produeixen aquests ascensos”, argumentava Chacón, que no es va reunir amb Cantera fins fa vuit mesos. “Sento no haver-ho sabut abans”, li va dir Chacón aleshores, sense imaginar que aquella dona seria la número sis del PSOE per Madrid.

Desafiar l'exèrcit li ha suposat la fi de la carrera militar, però en la missió Cantera s'anotava una victòria moral sobre el terreny l'11 de març: el ministre de Defensa, Pedro Morenés, va acusar Cantera i Lozano d'idear un “circ mediàtic” per vendre més exemplars del seu relat No, mi general, però ho va dir sense gosar alçar el cap per no haver d'aguantar la mirada de l'ofesa a la tribuna de convidats del Congrés. A partir del 20-D, les noves missions de l'excomandanta Cantera seran ja a peu d'escó i sense foc amic.