La darrera esperança d'IU
Alberto Garzón va trepitjar per primera vegada el Congrés el desembre del 2011 i, amb 26 anys, es convertia en el diputat més jove de la legislatura. Ara, amb els 30 acabats de fer, té intenció de tornar-hi com a cap de la delegació d'Unitat Popular, un conglomerat de sigles de l'esquerra on IU n'és la força principal. Però si els pronòstics electorals no s'equivoquen, ni tan sols necessitarà la furgoneta amb la qual li agradava ironitzar l'exdirigent Felipe Alcaraz que viatjava el seu grup parlamentari quan el 2000 va perdre més de la meitat de la representació de l'etapa de Julio Anguita. Amb una projecció de només tres o quatre escons, aquest jove economista malagueny, nascut a Logronyo el 1985, en farà prou si salva la seva plaça i arrossega els vots suficients per obtenir parlamentaris a Andalusia i a Astúries.
Però aquests darrers quatre anys ha tingut temps de forjar-se com a orador dins i fora de l'hemicicle –va ser un dels precursors de l'onada de joves polítics mediàtics que triomfaven a les tertúlies– i ha tingut temps també de conèixer la part més obscura de la política; la que es practica lluny dels focus; la de les guerres fratricides entre les esquerres espanyoles dins i fora de la seva coalició.
Fill d'un professor de geografia i història malagueny i una farmacèutica de la Rioja, als 18 anys es va afiliar a IU i durant la seva etapa universitària va ser un destacat activista en moviments de l'esquerra alternativa. El 2007 participava com a candidat en les municipals i quatre anys més tard feia el salt al Congrés. Diuen d'ell que té una personalitat molt complexa i un posat excessivament intel·lectual per algú que també ha de recórrer fàbriques i mercats per demanar el vot. Això sí, li atribueixen la seriositat a una timidesa que en ocasions el fa ser massa estirat.
Passi el que passi el 20-D, Garzón sempre podria dir que la seva estrena en la política amb majúscules ha estat molt intensa: de presentar-se'l com un dels grans fitxatges de la legislatura i vendre's com el representant del 15-M dins IU, aquest llicenciat en economia per la Universitat de Màlaga i màster en economia internacional i desenvolupament per la Complutense de Madrid, es va convertir en una de les veus autoritzades dins el grup de l'Esquerra Plural contra les polítiques austericides del PP i de la UE d'Angela Merkel que assegura que han deixat milions de víctimes sense rostre. Temps ha tingut per esplaiar-se com a portaveu a les comissions d'economia, d'hisenda i de pressupostos.
Hereu de les tesis marxistes i admirador dels seus deixebles, Garzón es proclama un anticapitalista convençut, si bé els seus detractors el consideren massa proper a la socialdemocràcia. Com a referent de l'esquerra mediàtica, per la seva trajectòria política i pel fet generacional, Garzón mantenia unes excel·lents relacions amb Pablo Iglesias i el seu equip. I quan el líder de Podem –després d'un primer intent de cruspir-se les sigles d'IU a les municipals i autonòmiques del maig– va voler captar-lo per encapçalar una candidatura a les estatals, el jove malagueny –tot i ser un dels més dirigents dins la coalició que defensava amb més entusiasme la confluència amb els emergents– finalment es va despenjar de l'operació. Visiblement dolgut, el dirigent andalús adduïa que a Podem no li interessava unir les esquerres en un projecte comú, sinó que pretenia erosionar IU restant-li la marca i, sobretot, rampinyant-los els polítics amb més projecció. El jove dirigent, però, sembla resignat a carregar amb el que des de Podem anomenen “la motxilla de Garzón”, una estructura interna monolítica i caduca. I el seu gran objectiu el 20-D és resistir l'embat d'Iglesias i no convertir-se en el darrer candidat d'una coalició que podria estar condemnada a desaparèixer si entre els electors prospera la tesi escampada pels seus rivals que, a hores d'ara, IU és un clar exponent de la “casta”.