IRENE LOZANO
Candidata del PSOE
On deia ‘cortijo' diu ‘canvi'
A només dos mesos de les eleccions espanyoles del 20-D i quan el PSOE vivia immers en el corrent de nervis que recorre qualsevol partit en les vigílies de l'elaboració de les llistes, Pedro Sánchez va agafar el telèfon i va regalar a la política contemporània una escena que semblava patentada per Miguel Gila i el seu cèlebre “que s'hi posi l'enemic!”. Perquè a l'altra banda del telèfon, i escoltant la veu de Sánchez, hi havia Irene Lozano, el nom de la guia que més i més durament ha combatut el PSOE a cop de desqualificacions des de les files d'UPyD. En plena descomposició del partit ideat per Rosa Díez, Lozano no va dubtar i va acceptar l'oferta de Sánchez d'enrolar-se al PSOE, el mateix PSOE que ella tant havia fustigat. L'aterratge va ser brusc, però el paracaigudes daurat que li ha ofert Sánchez –número quatre de la llista per Madrid i membre del comitè d'experts– li garanteix un escó al Congrés que està en risc, paradoxalment, per a molts dirigents madrilenys que paguen la quota de militant a Ferraz i que són desplaçats pel nou fitxatge.
Si bé la convivència al si de la família socialista no li ha resultat senzilla d'entrada, el problema més greu que afronta Lozano és la convivència amb el record de les seves pròpies i altisonants declaracions al Congrés i a les tertúlies. “Jo crec que Andalusia és ben a prop d'assemblar-se a allò que es deia de Mèxic amb el PRI: la dictadura perfecta”, va dir sent diputada d'UPyD. “Fa més de trenta anys que hi governa el mateix partit (...) Quan un està al poder massa temps, s'acomoda a unes pràctiques molt similars de política corrupta. Tinc la sensació que el PP considera que Madrid és el seu cortijo i que el PSOE considera que Andalusia és el seu”, raonava.
L'al·lusió al cortijo alimentat pel bipartidisme només ha estat un dels molts dards que Lozano ha dedicat al partit fundat per Pablo Iglesias i que ara l'acull. Perquè, fidel al llibre d'estil de Rosa Díez, ella sempre ha opinat que el PP i el PSOE –“PPSOE”, escrivia ella– són el mateix. “El PP i el PSOE són els partits de l'elit extractiva i el seu ideal seria que Espanya fos la barreja de Suïssa i Sicília”, va arribar a dir en la campanya de les europees del maig del 2014.
Com que per trobar les perles de Lozano contra el PSOE no cal furgar en hemeroteques perquè són plenament contemporànies, la periodista i antiga editorialista del diari El Mundo que anhelava unir UPyD i Ciutadans ha après a conviure entre les brases de dos focs. Per una banda, l'avivat pels companys abandonats d'UPyD, que fins i tot li han dedicat un curtmetratge de mofa: es titula Hola, póngame un escaño i la protagonista és una dona que va a comprar al Mercado del Pasteleo. “Tinc uns principis molt frescos. En vol algun?”, li planteja el fruiter. “Sí, que els que tenia m'han caducat”, etziba la clienta alter ego de Lozano. El segon foc, però, el té a la llar d'acollida: en un gest insòlit, el representant del PSOE andalús, Juan Cornejo, es va absentar de la votació de la llista de Madrid perquè a les actes no figurés que Lozano era avalada per Andalusia. “Jo no puc votar en contra d'una candidatura que encapçala el meu secretari general, però tampoc avalar aquesta senyora que ha insultat Andalusia i milers de socialistes”, va esgrimir Cornejo actuant en nom de Susana Díaz.
En espera de saber com afinarà en la nova banda la seva opinió d'aplicar ja l'article 155 per suspendre l'autonomia catalana i d'abolir la immersió a les aules, Lozano es presenta a si mateixa com a prova del canvi: “El fet que Pedro Sánchez compti amb mi demostra que la seva voluntat de canvi és real.” En la lluita de Lozano contra el seu passat, però, ni l'ara venerat Sánchez s'escapava dels retrets. “Sánchez és un bon venedor, però encara no sé què ven”, censurava fa poc. En espera que les urnes del 20-D examinin el “venedor”, Sánchez, l'únic segur és que Lozano, abans clienta escèptica, ja li ha comprat el producte sense mirar l'etiqueta.