La cultura del pacte

Una nit electoral del mes de març de l'any 2000, Joaquín Almunia va dimitir com a secretari general del PSOE després d'haver perdut setze escons respecte a l'any 1996 i haver quedat amb cent vint-i-cinc parlamentaris al Congrés dels Diputats. Mariano Rajoy n'ha perdut seixanta-tres i ha quedat amb cent vint-i-tres. Quantitativament la derrota de Rajoy ha estat fins i tot superior.

Rajoy no dimitirà perquè ha guanyat les eleccions, al contrari que Almunia, que va perdre contra Aznar, que ho va fer amb un segon mandat en majoria absoluta.

Rajoy no dimitirà, tot i que des d'ara mateix haurà de canviar el xip de governant amb majoria absoluta pel de governant pactista en un país en què la cultura del pacte és a reveure, més enllà d'un bipartidisme que prové de les èpoques de Cánovas i Sagasta i que s'ha allargat anys amb l'única alternança entre el PSOE i PP. Una coalició governamental dels dos partits seria la fi dels dos partits.

Descartat que Rajoy dimiteixi, que s'hagin de convocar noves eleccions i que hi hagi una coalició PSOE-PP, negatives per les peticions sobiranistes catalanes. Després del 20-D, Espanya entra en una situació molt semblant a les que han patit Itàlia, que sovint ha estat ingovernable per la manca de pactes estables, i Portugal, on la victòria de la dreta només els va permetre governar uns dies, després del vot de censura dels partits d'esquerra.

La diferencia entre aquests dos països i Espanya és l'administració del dia a dia, que està més lluny de les estratègies polítiques, dels postspactes, dels partits, dels lideratges... El dia a dia funciona. Aquí, hi ha més dependència, i per això preocupen més els escenaris polítics després d'unes eleccions i, sobretot, els llargs terminis com el català, on després de dos mesos encara no s'ha format un govern.