Arrufant les celles

Aquell català que es va emprenyar tant quan els trens d'aquest país no funcionaven, des d'aleshores no ha deixat d'arrufar les celles. Avui, sumit en el fangar de la crisi i envoltat per un món que, a vegades, sembla en procés de descomposició, té més raons que mai per estar furiós i ara, a més de mantenir aquell arrufament, també fa morros i serra les dents, i deu fer, certament, mitja por.

Li he llegit ja unes quantes cartes al director, a diferents diaris, trameses des dels indrets més diversos. Maleeix, és clar, la llarga i antiga condescendència amb la corrupció als palaus que no fa gaire s'ha esbombat, i la condescendència governamental recent amb una banca que, centrada en la seva pròpia salvació, abandona tothom als efectes del temporal que en bona part ella mateixa ha provocat.

En les seves expressions, aquest català mai s'oblida de definir la classe política com uns poca-soltes, i ho diu en aquests termes perquè en públic es conté. A la intimitat empra altres contundències, i quan ho fa, inclou tothom sense distingir-ne la coloració, adreçant la ira a tot l'espectre sencer de l'arc de Sant Martí polític. Els retreu el politiqueig, el sectarisme, la preocupació exclusiva pel càrrec i la parcel·la de poder, i els considera membres d'una casta distant, allunyada dels maldecaps terrenals. Els reprova en genèric, però, com és natural, es mostra particularment irritat amb els que governen en l'actualitat.

I ja que aquí i allà manen les autoqualificades esquerres, per aquelles coses del principi d'Arquimedes o de la noció del yin-yang i per a desesperació de tots els que hi varen donar suport i se senten traïts, en les malediccions apareixen sovint rampells carques. Diu que ja està bé de miraments amb els ecologistes, de fer el bleda amb els immigrants o amb els delinqüents i que ja n'hi ha prou de destinar esforços i recursos a això tan mesquí i maniqueu de la Memòria Històrica. Si fos possible fer abstracció (que no ho és) de l'atàvica pugna catalanoespanyola que consumeix quasi totes les energies, ens descobriríem havent fet una espectacular regressió ideològica.

El català emprenyat que segueix fidel a les conviccions progressistes procura apartar-se de les misèries del món, i el discurs esquerranós que tant predicament tenia per aquestes terres s'ha desacreditat sense haver tingut l'oportunitat de passar a la pràctica. Almenys tal com s'havia cobejat. Perquè quina sensibilitat mediambiental hi ha darrere les obres de la C-31? Quina concepció de desenvolupament i de país? Quina preocupació social batega sota els contractes escombraria del professorat interí, o en la reducció de les plantilles a l'escola pública? Quina voluntat de transparència en l'enigmàtica assignació de places? Des de quina pràctica de la participació, de la implicació s'ha aconseguit exasperar pràcticament tota la comunitat docent que, per tradició i per contacte amb els efectes de les desigualtats socials, era un dels sectors professionals més proclius a un govern d'esquerres?

La idea de país, el model de desenvolupament governant uns o altres, no ha canviat, la inversió en polítiques públiques continua essent de les més baixes d'Occident. La crisi és sobretot una crisi derivada de les insensateses del mercat, però molts catalans emprenyats estan fastiguejats de discursets progressistes. I aquest descrèdit és el que ens costarà més de perdonar al tripartit i a la seva herència. Això, i haver-nos deixat cellajunts, disposats a enamorar-nos de qualsevol patriota populista.