Derrota aparent
Tot això del procés no podia ser fàcil. L'Estat espanyol no s'hi posa de cara, i l'única sortida possible és la unitat de les forces polítiques catalanistes.
Ja sabíem que aquesta unitat seria ben difícil, però finalment es va aconseguir –quan tots ho donàvem per mort– crear Junts pel Sí. Només quedava fora l'extrema esquerra nacional, que va fer del combat ideològic la seva bandera, i de la liquidació política de Mas el seu objectiu, convenientment mesclat amb la tasca de construcció de “la República”.
La CUP, però, no ho ha tingut fàcil. Durant tres mesos han hagut de fer un curset accelerat de possibilisme; la política adulta consisteix a cedir, sobretot si t'ho posen fàcil amb un pla econòmic que satisfà les teves perspectives. No tenien cap motiu per dir que no: es tractava de pura estètica, com si posant fi al president Mas es posés fi a un plegat d'idees que consideren inacceptables. El procés implica allò que els guionistes en diuen Midpoint: una derrota aparent enmig de la seva història, que tanmateix serveix per realçar el poder del clímax victoriós final que se situa a l'últim acte.
Hem d'esperar que tot acabi bé; de moment, el repte principal és la reedició de Junts pel Sí, i aquest cop amb el clar objectiu d'aconseguir una majoria absoluta incontestable, que faci indeturable l'estat català. Si no s'aconsegueix, no passa res: el país és més dur que les seves majories. Perdre una oportunitat no és tràgic; perdre la capacitat d'insistir-hi sí que ho és.
