Com si fóssim on érem

A les deu menys deu minuts de la nit, quan Carles Puigdemont va ser investit 130è president de la Generalitat, els rostres dels 72 diputats que formen la majoria sobiranista del Parlament reflectien una emoció, una satisfacció i una unitat que no s'havia deixat veure durant els prop de tres mesos que ha durat la negociació tancada dissabte in extremis. A l'altra banda de l'hemicicle, les cares dels representants de la resta de partits eren llargues. Molt menys que fins poques hores abans de l'inici d'una sessió que aspira a marcar el futur polític de Catalunya i de l'Estat espanyol. La investidura exprés, que es va allargar per espai de cinc hores, va reactivar l'independentisme i, en espera del que passi a partir d'ara, va venir a situar el procés en l'escenari desitjat pels sobiranistes aquell 3 d'agost, quan Artur Mas va firmar el decret de dissolució de la cambra que obria la cursa cap al 27-S.

A les quatre de la tarda, quan començava la reunió de la junta de portaveus que va fer possible el ple malgrat els intents desesperats del PP per evitar-lo a última hora, el Parlament ja era un bullidor de gent. Com que de dies històrics aquest procés ja n'acumula uns quants que comencen a ser molts, la qüestió era saber quina seria la resposta a una convocatòria transcendent, però feta a última hora i, sobretot, en diumenge. Val a dir que dels 129 presidents anteriors, només Lluís Companys va ser investit el darrer dia de la setmana. La incògnita es va resoldre aviat, perquè independentistes de primera generació i d'última hora es concentraven davant de l'accés principal per aplaudir els diputats independentistes i, sobretot, el president sortint. Artur Mas va arribar acompanyat de la seva esposa i es va endur l'ovació de la tarda, que continuaria espontàniament al vestíbul de l'edifici, i al qual es van sumar alguns treballadors del Parlament.

A dintre, l'escena era més habitual. Sense dades oficials, feia l'efecte que la cambra havia tornat a batre tots els rècords de convidats i, sobretot, de periodistes acreditats, que és una cosa amb una certa trampa, perquè als informadors cal sumar-hi la munió creixent de tertulians que havien assistit a la sessió per omplir les hores d'emissió de les moltes televisions i ràdios d'aquí i d'allà que van aprofitar l'avinentesa per programar especials informatius. A aquella hora, l'objectiu eren els diputats, exdiputats, exconsellers i expresidents de la Cambra. Però el principal, la peça de cacera major que tots buscaven, era l'home del dia. “L'has vist, en Puigdemont?”, preguntava a tort i a dret la canallesca, que no se'n va sortir en l'objectiu de trobar-lo per arrencar-li un gest o una declaració abans de la seva entrada a l'hemicicle. Al vestíbul de la planta, baixa, la presència de Marcela Topor i Anna Puigdemont, esposa i germana de l'encara alcalde de Girona, evidenciaven que el candidat era a l'edifici. Però l'encara alcalde de Girona no es deixaria veure fins cinc minuts abans de l'inici de la sessió, quan va entrar a l'hemicicle i va pujar decidit l'escala fins a arribar a la zona de convidats on seia la seva esposa, a la qual va saludar emotivament. El gest del futur president va posar en alerta alguns dels assistents a la zona de convidats, que van córrer a presentar-se i a saludar la nova primera dama de Catalunya. La primera va ser Helena Rakosnik, que li va expressar els seu millors desitjos. L'absència de José Montilla, que es va afegir a les ja previsibles de Jordi Pujol i Pasqual Margall, va ser la més notable a la zona alta de la cambra, on no es va trobar a faltar ningú i on hi havia una nodrida representació d'alcaldes de l'Associació de Municipis per la Independència, que ja busca un relleu per a la seva presidència.

Com que tres mesos donen per a molt, i ara ja es coneixen i es veuen a venir, i a més acaben de tancar l'acord que tan ha fet gruar el sobiranisme, els diputats de Junts pel Sí van deixar de banda els gestos estètics d'acostament i es van tornar a vestir com ho feien fins abans d'haver de convèncer la CUP. Just 105 dies després del 27-S, molts es van tornar a posar la corbata. Més amunt, sobtava comprovar que la majoria dels diputats de la CUP havien renunciat a les samarretes amb lemes reivindicatius, que només va lluir una Anna Gabriel més conciliadora i riallera que de costum. La indumentària d'uns i altres va permetre a la cambra recuperar el seu aspecte habitual i va reforçar la idea de continuïtat. Tot i que ja se sap que molt sovint, i per fortuna, les aparences enganyen.

Però si algun element va contribuir a situar el procés en el punt exacte en què va quedar encallat van ser les intervencions dels representants de l'oposició, que no només van mantenir el seu discurs inalterable, sinó que en algun moment es van deixar vèncer per la ràbia i el nerviosisme. Especialment àcids van ser els discursos d'Inés Arrimadas, Lluís Rabell i Xavier García Albiol, que van contrastar amb la finezza del socialista Miquel Iceta. A tots ells, els va replicar un Carles Puigdemont que va guanyar agilitat dialèctica en una segona intervenció memorable amb la qual va presentar una ferma candidatura a situar-se entre els millors oradors de la cambra. Poc abans de ser investit, l'encara aspirant no només va replicar amb contundència les invectives dels seus rivals polítics, sinó que es va permetre jugar desacomplexadament entre les semblances del seu pentinat i el de la cupaire Gabriel en un dels moments més celebrats del tram final d'un ple que va fer oblidar uns mesos nefastos i que reactiva el procés. Com si fóssim on érem aquell 3 d'agost.