Gestor de l'austeritat

Va accedir al càrrec conscient que li tocaria administrar l'austeritat i els pronòstics han confirmat les seves certeses. Amb tot, malgrat ser el titular d'una de les conselleries més cantelludes de la legislatura de la crisi i condemnada a les restriccions des dels inicis, Andreu Mas-Colell s'ha revelat també com un bon gestor de les seves paraules i els seus silencis, amb una prudència i una cautela extremes en les seves posicions i les seves declaracions. Al marge de la governança, probablement serà recordat per la seva peculiar i pausada manera d'expressar-se, amb les ulleres cavalcant, ara al nas, ara al front; pel seu to obstinat i pedagògic alhora fins a l'extenuació del contrincant, i en general per una bel·ligerància sense estridències per reclamar sempre el que ha considerat just per a Catalunya.

Va arribar a final del 2010 a la conselleria deixant enrere, entre altres atribucions, el secretariat general del Consell Europeu d'Investigació, i precedit d'una merescuda fama de visionari del canvi i de bon creador d'equips, amb una pàtina de savi despistat, allunyat del perfil clàssic del polític mediàtic.

Com a conseller del govern d'Artur Mas, es va estrenar demanant un finançament singular per a Catalunya. Encara es parlava de pacte fiscal i de corregir els desequilibris territorials a l'estil alemany limitant els percentatges de les transferències entre els territoris solidaris i els receptors. La realitat, però, va portar una deriva molt més turbulenta per les procel·loses aigües de la negociació amb Madrid, amb més arronses que estires.

Davant del dèficit fiscal galopant i de límit de dèficit pressupostari imposat –i que Mas-Colell ha denunciat reiteradament com a excessiu i injust–, una de les feines del conseller ha estat buscar vies imaginatives de finançament. Aquestes s'han dividit, d'una banda, en les que ha tombat Madrid per la via ràpida del Tribunal Constitucional amb successives suspensions cautelars de tributs específics com el dels dipòsits bancaris, els impostos mediambientals o l'euro per recepta, ara ja retornat. De l'altra, les mesures criticades, com la política patrimonial de vendre actius immobiliaris per alliberar aquests recursos en forma de líquid, però que els seus detractors han considerat que es tractava de “vendre la casa per anar a lloguer”. El saldo d'aquesta acció han estat gairebé una quarantena d'immobles venuts que han proporcionat prop de 600 milions i un estalvi de 33 milions a l'any en manteniment.

Els seus defensors, en canvi, posen l'accent en el sanejament que, malgrat les circumstàncies, ha fet Mas-Colell en el camp del finançament de les infraestructures, evitant-hi pagaments extrapressupostaris i renegociant contractes i esponjant-ne l'abonament, unes mesures que indubtablement han suposat un baló d'oxigen per a les finances catalanes.

No es pot dir que hagi estat un mandat fàcil: els ajustaments que s'han deixat notar en tots els departaments, però amb més cruesa en sanitat i educació, especialment als inicis de la legislatura. I hi ha hagut mesures polèmiques i a bastament comentades, com ara la substancial pujada de les taxes universitàries o la privatització fallida d'Aigües Ter Llobregat, amb la qual es comptava per eixugar bona part del dèficit imposat des de Madrid.

Col·lateralment a tot plegat, s'ha anat diluint l'històric sistema català de caixes d'estalvis. La tutela del govern ha aconseguit que les set fundacions especials que n'han quedat aportessin el 2014 (últim any de què se'n tenen dades) 51 milions a projectes d'obra social.

Però, sens dubte, el cavall de batalla més rebec amb què ha hagut de bregar Mas-Colell ha estat el Ministeri d'Hisenda. I és que, en un entorn de mercats tancats, com ha declarat el mateix conseller en més d'una ocasió, “l'únic banc de Catalunya és l'Estat”. I així queda, de moment, la situació per al pròxim responsable de les finances catalanes, ja que el fons de liquiditat autonòmic (FLA) no es renova automàticament any rere any sinó que canvia la seva normativa en funció dels arcans criteris del govern espanyol.

Alguns observadors asseguren que Mas-Colell ja feia temps que tenia ganes de plegar. A banda de les seves conegudes diferències amb Montoro, a qui, crispat per la recança del ministre a abonar els fons que havien de compensar les farmàcies, li ha arribat a etzibar, ja sense paciència, que “si convé que correm els 100 metres lliures o ens agenollem ho farem, però que paguin”, potser la vegada en què ha alçat la veu per sobre de la seva discreció habitual ha estat l'article que va publicar a mitjan novembre, enmig de les duríssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per tirar endavant la investidura d'un president consensuat. En aquell text, Mas-Colell acusava el grup anticapitalista de “condicionar” el programa polític, entre altres raons per “immaduresa parlamentària”, i responia la combativitat cupaire assegurant que acceptarien “dos vots per a la investidura d'Artur Mas (...), però no les seves condicions”, conscient de la possibilitat d'unes eleccions al març que la investidura de Carles Puigdemont finalment ha evitat. Dies abans la premsa busca-raons havia subratllat, probablement sobreinterpretant-lo, l'absència d'aplaudiments del conseller quan el Parlament va aprovar la declaració de sobirania pactada entre les forces independentistes. Mai no se sabrà si el gest era irrellevant o un auguri del seu adéu.