Malgrat tot, un país
La societat catalana va continuar empenyent l'economia del país malgrat l'actitud repressiva de la monarquia borbònica
Tot i la ferotge repressió borbònica dels anys posteriors a la fi de la guerra de Successió, hi ha polítics catalans que proposen trobar un encaix entre Catalunya i Espanya
El 1723, el 1759, el 1760s'intenta fer veure a la monarquia que cal afluixar la repressió
Ni la derrota dels austriacistes, i per tant del sector partidari que Catalunya mantingués les seves institucions i la seva independència política respecte de Castella; ni l'aplicació d'una repressió ferotge en els anys immediatament posteriors al 1714, ni l'aplicació del decret de Nova Planta a partir del 1716 aconsegueixen que la societat catalana, com a tal, capituli.
El poble català havia perdut una guerra però, com algun cop s'ha escrit, l'endemà mateix de la derrota els ciutadans es van posar a treballar per la reconstrucció del país i per la recuperació de la normalitat, per bé que el sistema polític no fos el que haurien preferit.
Segons escriu l'historiador Joaquim de Camps, la derrota del 1714 va ser seguida “d'una activitat redoblada en l'ordre econòmic”, i posa com a exemple que hi ha una activitat plena en el terreny agrícola i en l'artesanal. Posteriorment, la represa del comerç amb Amèrica ajudarà a activar plenament l'economia.
Per Joaquim de Camps, “davant de l'actitud despòtica del moment, concentrar-se en l'economia és una evasió compensadora”. Des del punt de vista borbònic, la reactivació econòmica de Catalunya és fruit de l'ocupació i de l'aplicació dels mecanismes uniformitzadors de l'Estat. La realitat, tossuda, demostra que l'economia catalana no creix per aquest motiu sinó malgrat l'existència d'aquesta opressió que els ciutadans pateixen especialment a les pròpies butxaques per l'imposició de l'impost del cadastre.
Val a dir que, tot i que les forces d'ocupació havien promès que no actuarien contra els perdedors, la realitat és que centenars de catalans van ser desterrats o empresonats. S'havia estipulat que els vencedors respectarien vides i hisendes, però, per contra, els béns dels que van participar amb algun càrrec en la defensa de Catalunya des del 1713 van ser embargats. No serà fins al 1725 que molts dels patricis castigats podran recuperar bona part dels seus béns i molts empresonats van ser alliberats.
La construcció de la Ciutadella
El nou règim està obsessionat a controlar la població i a evitar una nova revolta popular que faci perillar el domini que exerceix sobre Catalunya. Només aquest fet justifica, acabada la guerra, la presència de prop de 30.000 soldats al Principat i la construcció de la Ciutadella, de la qual es posa la primera pedra l'1 de març del 1716 i que es construeix arrasant el barri de la Ribera.
Amb tot, en anys posteriors els polítics catalans intenten trobar fórmules per millorar l'encaix de Catalunya a Espanya o, si més no, per rebaixar el to de la repressió. Els intents, però, seran en va. El 1723 un grup de diputats i procuradors generals dels corregiments i partits de la subdelegació del Principat fan arribar a Felip V el malestar per l'impacte negatiu que està causant l'impost del cadastre. El 1759, ja sota la regència de Carles III, es reitera la protesta contra el cadastre i es denuncia el mal govern municipal.
Tal com explica l'historiador Pere Bosch, l'intent més clar d'establir ponts de diàleg amb la monarquia té lloc el 1760. Vuit representants de les capitals de l'antiga Corona d'Aragó, que han estat cridats a participar en les primeres Corts unificades d'Espanya, adverteixen el monarca, tercer fill de Felip V, dels “imponderables males” que ha comportat en aquests territoris la imposició de la legislació castellana. Sense qüestionar el règim, del qual, de fet, ells formen part, els diputats posen un èmfasi especial en la diferència entre aquests territoris i la resta de dominis castellans, de manera que demanen un tracte legislatiu diferencial. Tanmateix es queixen de la repressió que pateix la llengua catalana i, sobretot, de la infrarepresentació que té en els estaments institucionals, ocupats per castellans vinguts de fora.
No hi ha constància de cap resposta del monarca ni del conjunt de la societat espanyola, cosa que certifica que es va fer el sord a les peticions vingudes dels pobles de l'antiga Corona d'Aragó. Un fet que serà una constant històrica que especialment els catalans encara patim avui dia.
